04/08/2017

El viatge de l’Unai a la xarxa

3 min

Dimarts TV3 va tornar a emetre un dels Sense ficció d’èxit de la temporada, El viatge de l’Unai. Amb 215.000 espectadors d’una nit d’agost, va liderar alguns trams del prime time, frec a frec amb el First dates de Telecinco. Un documental sobre fauna salvatge en competència amb la fauna que busca parella davant les càmeres. Coproduït per TVC, el reportatge és fruit d’un projecte del fotògraf de natura Andoni Canela, que va fer la volta al món durant un any amb la seva família retratant espècies amenaçades i filmant l’experiència. El fil conductor és la narració de l’Unai, el fill gran, que aleshores tenia 11 anys.

D’aquella volta al món en va sortir després una proposta de Mediaset: un reality que, amb el mateix plantejament divulgatiu, reflecteix l’experiència vital de la família en set viatges més breus, aquest cop amb un equip de rodatge. El resultat és Espíritu salvaje i s’emet els diumenges a Cuatro. I aquí comença l’altre viatge de l’Unai, que amb 13 anys ha descobert en carn pròpia què és ser el blanc de la ràbia amarga i sense filtres dels trols de Twitter.

Conec l’Unai des que va néixer i els seus pares des de fa 25 anys. Són membres prototípics de la seva generació: fills de famílies treballadores que van estudiar -a la universitat pública- gràcies a l’esforç dels seus pares i complementant-se els ingressos amb les feines habituals de joventut. Després han sabut trobar la manera de viure treballant en el que els agrada. La Meritxell Margarit escriu llibres per a nens i l’Andoni Canela és un fotògraf de natura prestigiós, especialista a buscar-se la vida per viatjar amb molts menys recursos dels que ha tingut aquesta vegada. Causen estupefacció els tuits que els qualifiquen de pijos perquè es permeten aquests viatges: ¿no és obvi que els viatges per rodar Espíritu salvaje els ha pagat Cuatro?, ¿no és evident que no estaven de vacances, sinó treballant?

Amb tot, el més inexplicable són les barbaritats que s’han dit sobre l’Unai. Al programa se li poden fer moltes crítiques: per exemple, per falta de ritme. Però ¿què li passa pel cap a algú que escriu “El nen Rata aquest és una mica repel·lent” o bé “Si jo tingués un fill tan repel·lent com el d’Espíritu salvaje es passaria les vacances en un camp de concentració”? I què signifiquen els 39 i 55 likes que tenen, respectivament, aquestes dues piulades?

Altres usuaris de la xarxa han replicat a aquests (i altres) atacs i han assenyalat l’esperit bullie dels tuits, que són una pista sobre l’origen de molts comportaments que trobem a les escoles i fem veure que no sabem d’on surten, com si els nens no imitessin el que veuen al món on viuen. Podem considerar Twitter com un bar ple de borratxos, com m’ha dit algú, però aquests borratxos surten a una carretera on no hi ha -i no hi ha d’haver- controls. Com que no renunciarem a la llibertat, només hi podem respondre com fa l’Unai (en privat): “Tinc haters, i què?” Molt més seny del que hauríem de demanar a un adolescent.

stats