EXPOSICIÓ

Els cants de sirena embruixen el Museu Marítim

Rituals, creences i llegendes sobre el fons marí protagonitzen la nova exposició

A l’ Odissea, Ulisses ordena als mariners que es tapin les orelles amb cera i es lliguin al vaixell per tal de no sucumbir a la veu dolça de les sirenes. El mar, aquest món desconegut i immesurable, ha fascinat i ha intimidat durant segles homes i dones. Aquesta atracció i inquietud que provoca el fons marí i que tan bé va descriure Homer és el que explica la nova exposició del Museu Marítim de Barcelona, Cant de sirenes. Fascinació i abisme, que es podrà veure fins al 16 de maig del 2020. Moltes creences que es mostren a l’exposició encara perduren avui en dia.

No és fàcil transmetre allò que forma part de la memòria oral. “El mar és un gran desconegut, i hi ha moltes pors. Hem volgut explicar tot allò que la gent ha creat per protegir-se -explica Mireia Mayolas, cap de l’àrea d’educació del Museu Marítim-. Hi ha, però, pocs objectes materials, perquè expliquem allò que tenim a l’inconscient. És una exposició que entra pels sentits, una exposició de pell”. Per fer-ho més sensorial, la mostra és com una posada en escena. “Els muntatges escenogràfics, en aquest cas a càrrec d’Adelina Casanova i Bibiana Puigdefàbregas, són cada vegada més habituals al museu”, diu Mayolas. Els monstres marins donen la benvinguda al visitant. S’amaguen darrere unes cortines però no són tan terribles com els imaginaven a l’Edat Mitjana. Les sirenes no són meitat home, meitat dona ni semblen harpies. “Ens hem inspirat en la mitologia medieval, però ho hem suavitzat perquè els més petits no s’espantin”, assegura Eliseu Carbonell, antropòleg i comissari de l’exposició. Escil·la i Caribdis, que atreuen, devoren i vomiten vaixells; el Leviatan, incontrolable i invencible i que s’esmenta a l’Antic Testament; la gran serp de mar, el temible Kraken, i la balena de Jonàs són alguns dels éssers terribles que neden a les grans pantalles de la primera sala.

Prohibit pujar conills a bord

La xàvega María del Carmen, una embarcació de pesca de Màlaga del 1926, amb uns ulls pintats a la proa, serveix per parlar de les creences que encara avui són ben vives al món mariner. “A França encara està prohibit portar conills vius o menjar-ne dalt d’una embarcació”, assegura Carbonell. La prohibició té a veure amb l’ordre i el desordre còsmic: el que més temien els mariners era l’imprevist. “Els conills són tabú perquè es reprodueixen de manera desordenada”, diu Carbonell. Els clergues tampoc són gaire benvinguts a les embarcacions. Quan els mariners portuguesos del segle XVI anaven a conquerir i evangelitzar terres llunyanes i no tenien altre remei que embarcar frares, celebraven un ritual, una espècie de sacrifici simbòlic: submergien el capellà, lligat amb unes cordes, al mar com si fos un melindro a la xocolata. Ni tan sols es podia esmentar el nom de capellà: se’ls anomenava “aquell de la tela del paraigua”. En aquest cas, sembla que el motiu no era la fecunditat excessiva sinó l’esterilitat.

Hi ha molts altres elements que els mariners eviten, com s’explica a les converses de pescadors de Palamós que es poden escoltar al museu: pujar amb les sabates d’anar pel carrer, desar una escombra de cap per avall, obrir un paraigua a coberta, passar sal d’una embarcació a una altra o deixar-hi mitja ceba tallada.

A mitjan del segle XIX es parla d’un naufragi gairebé cada dia. “Moltes vegades imaginem els naufragis a mar obert, enmig d’una tempesta, però la majoria eren a la costa, a vegades per les fatigues dels mariners després d’un llarg viatge o pel desconeixement que es tenia de la costa”, diu Carbonell en una de les sales on es despleguen cartografies i escenes de naufragis.

L’exposició acaba en una sala que simula l’habitació d’una casa marinera, on s’expliquen antigues llegendes marineres. Hi ha històries que han viatjat per tot arreu. La història del rem, per exemple, té més de vint versions a Grècia, Anglaterra i els Estats Units, i el seu origen es remunta a l’ Odissea. La llegenda parla d’un mariner que, després de patir molt al mar, decideix canviar de vida i marxar a viure ben lluny, a un lloc on ningú pugui reconèixer el rem que porta a l’espatlla. La història ha sobreviscut molts segles, i als anys 70 el folklorista William Hansen en va enregistrar noves versions als Estats Units. Verdaguer també en va fer una versió: El mariner de Sant Pau, per Sant Pau de Segúries. En el seu cas, el mariner se salvava d’un naufragi però perdia tota la família. Camina terra endins fins a arribar al Ripollès, on confonen el rem per una pala de remenar el blat de moro.

Hi ha una altra llegenda, que també s’explica al Marítim, i que és justament el cas oposat: l’atracció del mar. En aquest cas és un noi que acaba convertit en peix i se submergeix al mar per no sortir-ne mai més. Rep molts noms: Niccolò Pesce, Pesce Cola, Peje Nicolao, Peix Nicolau... Aquest home-peix fins i tot surt al Quixot. Cervantes escriu que qualsevol “ caballero andante ” ha de saber nedar com nedava el “peje Nicolás o Nicolao ”. A l’exposició es poden escoltar, entre altres, la versió mallorquina i la napolitana, que situa la història a la cort del rei de Nàpols i parla d’un jove que es passava dies sencers al mar. El rei li encarregava investigar, per exemple, com se sostenia l’illa de Sicília. Cada dia els reptes eren més difícils i, finalment, va morir al fons del mar. Al final, moltes llegendes alerten sobre els perills de ser massa atrevit. Com Ulisses, que navega més enllà pel desig de saber.

El Museu Marítim continua sense director més d’un any després del concurs públic

Roger Marcet va deixar la direcció del Museu Marítim de Barcelona el juliol de l’any passat després de vint anys al capdavant d’aquesta institució. Immediatament es va convocar un concurs públic -el setembre de l’any passat s’acabava el termini per presentar-s’hi-, però més d’un any després el Museu Marítim continua sense director.

Elvira Mata és la directora en funcions des que Roger Marcet es va jubilar. “No hi ha hagut nomenament i jo continuo en funcions. Som, però, un equip molt cohesionat que portem molts anys treballant i no hem parat de fer feina. El museu segueix funcionant amb normalitat i sense ingerències”, diu Mata.

El Museu Marítim de Barcelona va rebre l’any passat 300.000 visites i, per a l’any vinent, ha presentat un pressupost de 8.300.000 euros, lleugerament superior al del 2019. “Hem viscut molt de temps una situació anòmala, des que jo vaig entrar pràcticament sempre havíem estat en obres, però ara la situació s’ha normalitzat”, explica Mata.

Objectes per combatre la por al mar

Picasso i el naufragi de Màlaga

Una fragata alemanya va naufragar al port de Màlaga el 1900. Hi van perdre la vida molts mariners i malaguenys que havien intentat ajudar-los. Els fets van impactar un jove Picasso de 19 anys que en va fer un dibuix.

Amulets màgics

Els amulets tenien funcions màgiques protectores, com ara repel·lir la bruixeria i protegir de qualsevol perill. A l’exposició se’n poden veure alguns que es van fer en tallers andalusos entre els segles XVII i XVIII.

Exvots i escenes de perill

Quan els mariners es veien en perill invocaven la intervenció divina. Si sobrevivien, encarregaven un exvot a un artesà. Sovint era una tauleta policromada que representava l’escena de perill, i la portaven als santuaris.

Sant Elm

Aquesta talla policromada del 1799 representa Sant Elm, que protegia els mariners de les tempestes sobtades i dels llamps. És un patró molt antic i pràcticament ha desaparegut de l’hagiografia de la costa.