Misc 14/11/2020

La singularitat horària espanyola va començar amb Franco

La fam i la doble jornada van imposar uns horaris que encara es mantenen

i
Sílvia Marimon
2 min
A la postguerra hi va haver molta fam i moltes famílies havien de combinar diferents feines precàries i doblar jornades.

BarcelonaAbans de la Guerra Civil, a Espanya hi havia uns horaris molt semblants als de la resta d’Europa. Amb la postguerra, però, va arribar la fam i la crisi econòmica. La caiguda del PIB va ser del 24%, la pitjor des del 1850. Hi havia tanta gana que es va prohibir als restaurants exhibir menjar als aparadors. Per sobreviure, molts treballadors, fins i tot els de l’administració pública, es van veure obligats a fer doble jornada i a encadenar diferents feines. “Fins a la Guerra Civil, Espanya tenia els mateixos horaris que Europa, que eren els del treball agrícola, que s’adaptaven al nostre bioritme, però amb la dictadura vam convertir-nos en un bolet, una cosa estrafolària que no passa enlloc més”, explica Cristina Sánchez Miret, sociòloga, directora del departament d’empresa de la Universitat de Girona i membre del Consell Assessor per a la Reforma Horària de la Generalitat de Catalunya.

Jornades interminables

Espanya és força singular. Els treballadors surten com a mitjana a les 19 hores, entre una i dues hores més tard que els seus veïns europeus, segons la Comissió Nacional per a la Racionalització dels Horaris a Espanya. La jornada partida és una altra peculiaritat. “Quan va arribar la democràcia, es va mantenir aquest horari amb l’argument que aquí teníem més hores de sol i podíem gaudir més del dia, però això és mentida, altres països amb el mateix clima, com Portugal, Itàlia o França, fan horaris molt més racionals. Tampoc és cert que això ens serveixi per tenir més lleure, perquè el que fem és passar més hores a la feina”, lamenta Sánchez Miret. Una altra peculiaritat heretada d’aquell temps de crisi i de penúria és la cultura de la presencialitat. Estar-se a la cadira de l’oficina més hores està ben vist, quan en altres països això vol dir ineficàcia.

Les jornades interminables es van anar imposant a la postguerra i tot s’hi va anar adaptant. L’hora de sopar es va retardar i, amb l’arribada de la televisió als anys60, es va acabar normalitzant: el telenotícies començava tard, les pel·lícules també s’emetien tard... “El missatge que es transmetia era que no passava res per anar-se’n al llit tard i dormir poc”, diu Sánchez Miret. Tampoc hi havia gaires veus crítiques perquè aleshores hi havia una dictadura.

La decisió d’avançar una hora els rellotges es va produir també en temps de Franco. El 1940, quan encara no estava gens clar qui guanyaria la Segona Guerra Mundial, la dictadura va decidir ajustar els rellotges al fus horari del Berlín nazi i sortir de la franja horària que li corresponia per situació geogràfica. Va ser el 16 de març del 1940: les 23 de la nit van passar a ser les 22 i així ha sigut des d’aleshores.

Dominar el rellotge no ha sigut mai, per al poder polític, un tema insignificant. Fins al punt que durant la Guerra Civil la zona republicana tenia una hora i la franquista una altra.

stats