Publicitat
Publicitat

Abatuts

Jo anava conduint. A la ràdio van començar a parlar de futbol i vaig canviar d’emissora. Vaig fer un parell de tombs pel dial fins a trobar una cançó que em vingués de gust escoltar. La vaig trobar, però ja s’acabava. “I ets un nàufrag que ha decidit tastar l’aigua salada”, repetia la lletra mentre jo m’aturava en un semàfor.

I llavors tot va passar molt de pressa i a poc a poc. De pressa perquè, en el temps que dura un semàfor en vermell, es va acabar la cançó i va començar a sonar-ne una altra, jo els vaig veure, el vermell es va apagar, el verd es va encendre, el conductor del darrere va fer sonar el clàxon i jo vaig arrencar. I a poc a poc perquè, en aquest minut escàs, tot es va alentir i va ser com si els gestos i les imatges fossin a càmera lenta.

La cançó que havia començat a sonar a la ràdio era Wake me up when september ends, de Green Day, que sempre m’ha agradat molt. Vaig apujar el volum i, just en aquell moment, en mirar cap a la dreta, vaig veure’ls caminant per la vorera. Eren un home i una dona, encara joves, potser a prop dels quaranta o potser de quaranta i pocs.

Com que caminaven molt a poc a poc, els vaig poder observar amb atenció. Anaven agafats, ell li passava un braç musculós i pelut per la cintura i ella recolzava el seu pes en l’espatlla d’ell. Semblava que la dona gairebé no tingués forces per caminar, es pot dir que ell la sostenia. Els rínxols foscos d’ella queien, com aigua vessada, damunt de la caçadora texana d’ell. L’home mirava endavant, molt seriós. Molt.

No semblaven enfadats, ni que s’acabessin de barallar. Més aviat els feia tristos. Més que tristos. Estaven estabornits, clarament abatuts.

Potser és perquè la música hi posava l’ambient dramàtic, però em va semblar que aquella parella acabava de rebre una mala notícia. Una notícia dolorosa, terrible. Vaig imaginar que un dels dos s’havia quedat sense feina. Potser estaven a punt de desnonar-los. Després vaig intuir que sortien del metge. Sí, devia ser això: acabaven de saber que un dels dos estava greument malalt. D’aquí la mirada perduda d’ell, el gest desolat d’ella. O que ho estava un fill seu. Duien, això em semblava clar, el pes de la tragèdia damunt de les espatlles.

El semàfor es va posar verd i el clàxon em va obligar a arrencar. Es van quedar enrere, tots dos arrossegant l’ànima per la vorera. Hauria volgut aturar el cotxe, preguntar-los què els passava, provar de consolar-los.

Riure, malgrat tot