A casa seva s’hi entrava per una porta de ferro pintada, encastada en uns murs blancs que no tenien gaire alçada. Recordo el meu pare posant-se de puntetes per mirar per damunt del mur mentre esperàvem que ens obrís.

I quan s’obria la porta verda, entràvem en un espai rectangular, a l’esquerra hi havia un caminet i a la dreta un espai ple de bardisses, matolls i algun arbre fruiter. En recordo especialment el nesprer, on m’havia intentat enfilar alguna vegada, i els dos matolls ufanosos de flor de nit. Un feia les flors de color groc i l’altre de color fúcsia. De tant en tant hi apareixia alguna flor que tenia la meitat dels pètals de cada color. Eren les meves preferides. N’agafava una i en separava les parts, els pètals per una banda i el pistil per una altra. Al fons de tot del pistil hi havia una boleta negra, la llavor.

De vegades enxampàvem la meva àvia ajupida, arrencant les males herbes. I si no era al jardí, un de nosaltres cridava: “Babaaaa!” I ella sortia a la galeria i baixava les escales entre rialles -sempre entre rialles- per rebre’ns amb els braços ben oberts.

Pujàvem la dotzena d’esglaons que conduïen a una galeria petita que jo trobava preciosa, com d’una casa de conte. Al final de tot hi havia un espai cobert molt petit que era el quarto de bany. Aquella evident incomoditat -tenir el vàter a fora de casa-, a mi em semblava una originalitat la mar de divertida.

A dins de la casa tot era de dimensions reduïdes. I, a sobre, els mobles eren força voluminosos: una vitrina, un armari baix, la taula. A la vora del balcó -que donava a la galeria- hi havia una taula més baixa, coberta amb unes faldilles de color verd botella i dues butaquetes. Quan la meva àvia hi seia per cosir i el sol li tocava la falda, jo trobava que no hi podia haver lloc al món on s’estigués tan bé.

La baba ens oferia galetes -biscuits, en deia ella- guardades en una capsa de llauna i, de seguida, li demanàvem que ens expliqués un conte. Gairebé sempre era el de María Salamiento, que se la llevó el viento -molt adequat en aquella Figueres atramuntanada.

Abans de marxar, anàvem a posar anissos a l’ocell. La baba tenia un periquito dissecat, estàtic damunt d’una petita branca clavada en un bocí de fusta. L’acaronàvem una mica i posàvem uns anissets de colors, de la mida d’un pèsol, a la base de fusta. “Demà, quan vingueu, veureu si se’ls ha menjat”, deia ella, aleshores.

L’endemà jo entrava al menjador esverada i constatava que l’ocell s’havia menjat els anissos. En aquella casa de conte -pensava- hi podia passar de tot.