09/03/2019

Cases

2 min

“Les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d’un mateix”. Aquesta frase de la novel·la La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg, va ser una inspiració constant mentre escrivia la meva última novel·la, El fibló, i per això la vaig voler recordar en les primeres pàgines del llibre. Les cases on hem viscut es queden a dins nostre perquè no són quatre parets de totxos, són l’urna que guarda les vivències d’una família i esdevenen, per tant, un recinte sagrat.

He explicat aquesta idea en presentacions i entrevistes i, d’unes setmanes ençà, he rebut tota mena de missatges -per correu o Twitter o bé personalment- de lectors i lectores que em parlen de les cases que porten a dins. Alguns em diuen que cada vegada que passen per davant de la casa on van créixer -on ara viu gent desconeguda- se’ls encongeix el cor o senten clarament vibracions sentimentals. D’altres asseguren que somien amb una casa on van viure fa molt de temps, tot i que potser no hi han tornat a posar els peus. També m’han explicat històries quasi inversemblants de fotografies molt especials aparegudes en un trasllat i que fan trontollar la persona que les retroba.

Al final d’una presentació se’m va presentar una dona perquè li signés el llibre i em va dir que era arquitecta. “Tens tota la raó amb això que dius de les cases. Per això per a nosaltres és tan diferent si projectem un bloc de pisos que es posaran a la venda o si dissenyem una casa on sabem que hi viurà una família que coneixem”.

Em van explicar el cas d’aquells pares que van fugir de la casa on vivien, després de la tràgica mort del seu fill petit. No podien suportar haver de passar la vida a les mateixes estances on ell jugava i reia, no podien tenir la seva habitació buida i tancada però tampoc no es veien amb cor de posar-hi altres mobles i transformar-la en una altra cosa. I, en canvi, conec el cas d’una mare que, havent perdut la filla, cada vegada que s’ha traslladat de casa ha guardat una habitació per a la nena.

Tots hem desitjat o desitgem encara una casa que sentim nostra. A la gran novel·la Una bona casa, de la canadenca Bonnie Burnard, el matrimoni protagonista aconsegueix la casa que vol i, tot i que són gent senzilla en temps adversos, “la Sylvia confiava plenament que podria oferir als seus fills una infantesa segura, i els Chambers es limitaven a esperar, contra tota esperança, una vida còmoda”.

stats