M’agrada, no m’agrada

Què m’agrada i què no m’agrada de fer-me gran. M’ho pregunten just quan només fa uns dies que he afegit un any més al meu compte particular. M’agrada saber distingir per què cal plorar -i si cal, aleshores no hi ha cap raó per reprimir-se; plorar és, com deia Charlotte Brontë, el senyal més clar que estàs viu- i per què no val la pena plorar. Ja fa molt de temps que no vesso llàgrimes per conflictes que tenen solució o per petits disgustos que acabaran passant.

No m’agrada sentir cada vegada més lluny, irremeiablement lluny, la nena petita, la noia adolescent, fins i tot la mare jove que viuen encara a dins meu. Cada vegada em costa més de connectar-hi i les trobo a faltar.

M’agrada haver descobert alguns secrets que em fan la vida més fàcil, com ara que la impotència és estèril, que la rancúnia em perjudica a mi més que a ningú, que les alegries compartides creixen i que les tristeses en companyia es van fent petites fins a desaparèixer.

No m’agrada que la llista de coses que no faré vagi engreixant-se. Els somnis es multipliquen i el temps s’escurça. Cal acomiadar-se d’experiències que feien cua per ser viscudes i que cada vegada es fan més borroses, més borroses, fins que ja no les recordo.

M’agrada tenir amics de fa vint anys, trenta, fins i tot quaranta. M’agrada mirar-los i veure-hi -malgrat la calvície o els cabells blancs, malgrat la panxa i les arrugues- aquell vailet que s’apartava el serrell bufant cap amunt o aquella noia amb qui compartia mirall per maquillar-me abans de sortir de festa o el company amb qui hem acumulat hores parlant de política.

No m’agrada notar el pes dels anys a la musculatura, ni a la vista, ni al pensament quan comença a córrer cap a paranys tenebrosos que poden paralitzar-me.

M’agrada mantenir converses adultes amb els meus fills, que em rebutgin consells que al cap del temps reciclaran, que fabriquem junts els records que els acompanyaran tota la vida.

No m’agrada patir atacs d’enyorament sobtats i trobar a faltar aquells infants que se m’arrapaven a les cames i que em plantejaven preguntes impossibles amb els ulls plens de confiança en la meva resposta.

M’agrada albirar -en els mateixos ulls on fa anys que em perdo- un futur tranquil i confortable. I saber que, finalment, les curses de llarg recorregut acaben tenint premi.