Clarobscur
Observo entorn meu visions força pessimistes del moment històric que ens ha tocat viure. Hi ha raons per perdre la confiança en el sistema democràtic de l’Estat, en una Europa que no defensa els seus valors fundacionals, en un món embogit que permet injustícies i genocidis, que genera violència i desigualtats. Els éssers humans –individualment o organitzats– som capaços de les pitjors aberracions, ho admeto. I comprenc que tot plegat provoqui en la majoria un desànim permanent i fondo. Semblaria que només podem refugiar-nos en la bellesa de la natura i en la innocència dels infants.
I tanmateix, no cal estar gaire atent per captar la quantitat d’ocasions que se’ns presenten cada dia per continuar mantenint, també, la fe en les persones. Sempre he pensat que tenir una vida social plena és imprescindible per anar renovant aquesta confiança i segurament és per això que pertanyo a uns quants col·lectius. Són persones que, motivades per un objectiu, una afició o una tradició, s’apleguen per compartir unes hores del seu temps, sense esperar més compensació que la satisfacció d’estar fent allò que s’ha triat fer.
Però, inevitablement, n’arriben d’altres, de compensacions. Al cap d’un temps de cantar, o d’aprendre italià o d’organitzar activitats culturals i actes polítics, aquelles persones han començat a relacionar-se personalment, és a dir, a establir lligams de coneixença que progressivament i sense forçar-ho acabaran essent, en molts casos, d’amistat.
La capacitat de l’ésser humà per relacionar-se mai no deixa d’enlluernar-me. Coneixem, compartim, fem servir l’empatia, ens solidaritzem, consolem, riem, ens estimem. I tot plegat d’una manera natural i sense intencions amagades. Si un company ha estat de baixa ens amoïnem per la seva salut, si una companya ha sigut àvia ens alegrem de la seva felicitat, si un altre ha viscut una experiència emocionant ens agrada que la comparteixi amb nosaltres i ens emocionem amb ell.
Potser ho trobareu massa naïf. Potser pensareu que sí, que d’acord, que el món és ple de bona gent però que això no evita l’ascens de la ultradreta ni els desastres humanitaris. Cert. De la mateixa manera que la florida dels ametllers que s’està produint arreu com un miracle no impedeix els terratrèmols, les riuades o tota mena de desastres naturals a qualsevol racó de món.
Només mirant alternativament a banda i banda, ara al costat fosc, ara al lluminós, aconseguirem no embogir.
