Coral infantil
Espero que tingueu l'oportunitat, durant les festes, de fer una cosa tan nadalenca com anar a veure una coral infantil cantant nadales. És possible que us toqui anar a l’escola a escoltar els vostres fills o nets, o que ensopegueu amb aquest regal en qualsevol cantonada.
A mi em va passar l’altre dia i us puc assegurar que és un espectacle fantàstic, encara que siguin només una dotzena, que potser no afinin gaire i que les nadales siguin més o menys boniques. Es tracta d’observar-los amb atenció. Els nens actuen a dalt de l’escenari sense la pila de vergonyes i prejudicis amb què ho fem els grans. Es comporten com són, així de simple. I, a la vegada, veient les diverses actituds d’aquests infants, podem endevinar quina mena d’adults seran.
Hi havia un nano amb la mirada desperta i riallera, que semblava impacient per posar-se a cantar. Tan bon punt van sonar els primers acords de piano, es va començar a balancejar al ritme de la melodia. Va cantar amb entusiasme deixant ben clar que s’ho estava passant molt bé, que era feliç cantant, que duia la música a dins.
Al seu costat hi havia una nena baixeta, pentinada amb dues cues, molt expressiva. Somreia tota l’estona, feia els gestos de mímica que tocaven amb grans escarafalls i, en acabar, feia una salutació generosa. Els altres la miraven quan es perdien o per saber si calia saludar.
El tercer era un nen ros, de pell clara, que va començar a cantar amb els altres però, a mitja cançó, va començar a fer cares estranyes, com si estigués a punt de plorar. Potser s’havia equivocat... Feia pena de veure’l, havies de reprimir-te les ganes d’interrompre el concert per abraçar-lo.
Al seu costat hi havia una nena que va estar-se tota l’estona que va durar el concert amb el cap cot, sense cantar ni una sola paraula. Vaig pensar que devia estar enfadada i que acabaria passant-li, però després em vaig adonar que era vergonya, una vergonya tan grossa que li impedia cantar. Quan els seus companys gesticulaven per acompanyar la cançó, ella es mantenia impertèrrita, i també quan saludaven.
Entre cançó i cançó, el nen ros va aixecar la mà, per a sorpresa de la directora, que li va demanar què volia. El nen va fer una ganyota i va dir “M’ha agafat un mal de cap...” amb to planyívol. ”Vinga, vinga, a cantar!”, va dir la directora. I el nen, obedient, va cantar 'El dimoni escuat' mentre unes llàgrimes gruixudes li relliscaven per les galtes.
