03/08/2018

Rituals

2 min

EscriptoraA la comunitat d’estiuejants s’havien anat creant uns rituals que, amb el temps, van esdevenir tradicions. I ja se sap, quan un costum esdevé tradició s’ha de tenir molt de valor per trencar-lo.

Així, hi havia el vermut de la una del migdia a la piscina, que feia aixecar de les tovalloles fins als més mandrosos; i la caminada fins a la granja cap al tard, per contemplar la posta de sol des de dalt del turonet, més espectacular si havia caigut el ruixat de mitja tarda... També hi havia esdeveniments que només passaven un cop cada estiu, com el concurs de petanca, el torneig de ping-pong, la celebració de l’aniversari d’en Miquel (la seva dona feia una coca d’anís) o del sant de la Marta (quan ella entrava al menjador comunitari, tots ens posàvem drets i cantàvem “Santa Marta, santa Marta tiene tren, santa Marta tiene tren, però no tiene tranvía”).

I al final de les vacances, ben bé una setmana abans, començàvem a preparar la festa de comiat. Preparàvem “actuacions” individuals o per grups –acudits, balls, imitacions–. Un any, les mares de família van sorprendre a tothom amb un cancan espectacular, amb faldilles de paper pinotxo, lligues vermelles i plomes al cap. Com que la festa es feia a l’aire lliure, aquella tarda tots miràvem el cel, amoïnats si hi vèiem créixer nuvolades amenaçadores. Quan sopàvem, algú s’acostava a la finestra i deia “Tot tranquil, ni una gota!” i tothom aplaudia.

L’endemà de la festa era l’últim dia de vacances. Havíem passat moltes setmanes junts i, per als més petits era un autèntic drama. Com que vivíem en ciutats diferents era força probable que no ens tornéssim a veure fins l’estiu vinent. Després de dinar fèiem una gran rotllana i enllaçàvem les mans per cantar 'El cant dels adeus'. A la majoria ens queien les llàgrimes mentre ho fèiem. En acabar hi havia grans abraçades i alguns plors.

Després començàvem a desfilar. Quan marxava la primera família, ens ajuntàvem tots per fer adeu amb els braços i ells tocaven el clàxon. Anàvem marxant tots i els més cançoners s’havien de conformar amb el comiat silenciós dels arbres.

Durant l’estiu ens escrivíem postals. Sempre n’hi havia algun que explicava que, quan passejava per la ciutat, li havia semblat veure algun estiuejant, que després no era. Al setembre ja començàvem a comptar els dies que faltaven per a l’estiu.

stats