‘A galopar’

No hi ha hagut ni un sol intent de convèncer. Només volen vèncer. I potser ho aconsegueixen: lluitar sense escrúpols et fa més fort. I més bèstia. Jo, amb el meu fragant i lluminós lliri a la mà, em pregunto: ¿volen mantenir sota el seu domini una Catalunya vençuda, esclafada i, més que possiblement, rabiüda? Quin interès hi tenen, tret del més roí (l’econòmic) i el més patètic (l’orgull)?

Tanmateix, no puc deixar de pensar que, encara que vencin, encara que l’estat actuï com una piconadora i ens aixafi, Espanya com a país també n’haurà sortit seriosament damnificada. Tindran un estat sense separació de poders, amb uns mitjans de comunicació manipulats i atrinxerats, amb una part de la població lobotomitzada i l’altra meitat avergonyida de pertànyer-hi.

Bé. Em sap greu. M’he permès dos paràgrafs pessimistes. Però, com sabeu, tot es pot mirar des de diverses òptiques, el color del cristal con que se mira i tot allò. Evidentment, aquesta reacció irada, fastigosa i menyspreable que estem suportant i que, em temo, ens tocarà aguantar fins a l’1 d’octubre, és el senyal més evident que, a Catalunya, en una situació de crisi com la que hem viscut aquest agost, les coses s’han fet bé.

Van provar d’esmorteir-ho, de matisar-ho, d’esborrar-ho. Però la realitat va acabar imposant-se. I aquesta realitat, resumida en unes quantes imatges (els cotxes dels Mossos plens de flors, les samarretes amb el #buenopuesmoltbepuesadios, el rei envoltat de pancartes recriminatòries, la pluja fina de tuits d’arreu d’Espanya en defensa del català), aquesta realitat els va fer veure que les coses podien acabar sortint bé a Catalunya. La veritat, que sura fins i tot en un mar de merda, els ha fet reaccionar. És a dir, com ja s’ha dit, es tracta de l’espanyolíssim ladran, luego cabalgamos.

Doncs això. Cavalquem i recordem Espriu: “Bevíem a glops/aspres vins de burla/el meu poble i jo. / Escoltàvem forts/arguments del sabre/el meu poble i jo. / Una tal lliçó/hem hagut d’entendre/el meu poble i jo. / La mateixa sort/ens uní per sempre:/el meu poble i jo. / Senyor, servidor?/Som indestriables/el meu poble i jo. / Tenim la raó/contra bords i lladres/el meu poble i jo./Salvàvem els mots/de la nostra llengua/el meu poble i jo./A baixar graons/de dol apreníem/el meu poble i jo. / Davallats al pou,/esguardem enlaire/el meu poble i jo. / Ens alcem tots dos/en encesa espera,/el meu poble i jo.

Així hem d’estar fins a l’1 d’octubre: en encesa espera.