Tranquil·litat d’esperit
Mentiria si dic que no estic amoïnada. Ho estic. Dormo malament, em costa concentrar-me. També mentiria si no reconegués que aquesta preocupació s’ha accentuat aquesta darrera setmana, en ocasions barrejada amb un disgust íntim, un dol que es quedarà arrapat a dins meu durant un cert temps.
De vegades, aquest neguit prové del món exterior: posicionaments públics que no esperava i que em deceben profundament, imatges que no esperava veure mai de la vida i que generen un desassossec intens, silencis que em fan mal, mentides que enerven l’ànim. Però també hi ha una angoixa que creix en l’entorn personal, en l’àmbit podríem dir-ne domèstic. Parlo de persones com tu i com jo que pateixen per la bona harmonia al seu cercle familiar. Parlo de l’enrariment de la convivència als carrers dels nostres pobles i ciutats. Parlo dels pares i mares que pateixen per la possibilitat que finalment es produeixi algun aldarull, sabent com saben que els seus fills han deixat el refugi de les aules per participar activament i festivament de la seva llibertat d’expressió. Parlo de la perruquera, el peixater i el cambrer del bar de sota casa, que em confessen que, des de fa uns dies, no gosen comentar amb els seus clients l’actualitat del dia, com havien fet sempre.
Potser alguns de nosaltres hem pensat, en algun moment d’aquestes jornades llargues, agitades i esgotadores: trobo a faltar la calma i la tranquil·litat d’abans. Crec que està bé que ho reconeguem.
I aleshores penso que tornar a la calma i a la tranquil·litat d’abans s’hauria de fer renunciant a la nostra llibertat per expressar-nos, tornant a callar per no discutir-se amb ningú, recuperar aquella docilitat que ens feia mansos. Potser era més còmode, no dic que no. Però ens ha estat donat el privilegi d’intentar canviar les coses i, malgrat el neguit i la inquietud, malgrat el pes de la responsabilitat que de tant en tant ens carrega massa les espatlles, trio la llibertat de pensament, els raonaments i el debat, el coratge i, sobretot, sobretot, la dignitat.
Ha arribat el moment i aquest diumenge hi hem de ser. Ferms, serens, contents de saber que més endavant, quan recordem aquesta jornada -les que l’han precedida i les que vindran-, podrem somriure i sentir-nos-en orgullosos. Perquè aquesta tranquil·litat d’esperit també compta. Comptarà per a la resta dels nostres dies. I què son uns dies de desassossec?
