05/08/2017

‘Ull de gat’

2 min

L’Elaine és una pintora que, a punt de fer 50 anys, torna a la seva ciutat, Toronto, per fer una exposició retrospectiva de la seva obra.

Fa molts anys que l’Elaine no ha passejat pels carrers de Toronto, i fer-ho la trasllada sense remei a l’escenari de la seva infantesa, tan ple de records obsessius i tirànics com d’instants tendres. La part fosca de la infància de l’Elaine és la relació amb una amiga, la Cordèlia, que durant anys la va dominar psicològicament i li va amargar els anys que havien de ser més feliços.

És l’argument d’ Ull de gat, de la canadenca Margaret Atwood, una novel·la excepcional, des del meu punt de vista, per la seva estructura narrativa. La narradora de la història ens trasllada del present al passat sense avisar-nos, ens submergeix tot d’una en una escena de la memòria, que viu, vivim, com si estigués passant ara mateix. Així ens ho explica en la primera pàgina de la novel·la: “El temps no és una línia, sinó una dimensió, com les dimensions de l’espai. Si pots vinclar l’espai, també pots vinclar el temps… Va ser el meu germà Stephen qui m’ho va dir, un dia que duia aquell suèter marronós i esfilagarsat que es posava per estudiar i quan es passava temps i temps de cap per avall perquè la sang li baixés al cervell i l’hi alimentés. Aleshores, vaig començar a pensar en el temps com si tingués forma, una cosa que es podia veure, una sèrie de transparències líquides, l’una damunt l’altra. El temps no es veu mirant endarrere, sinó penetrant-lo, com l’aigua”.

Aquesta lectura pot ser una excel·lent porta d’entrada a l’obra d’Atwood, que inclou novel·les, contes i poesia. L’eterna candidata al Nobel és autora de la fantàstica El conte de la criada, recentment convertida en sèrie televisiva.

stats