Publicitat
Publicitat

Veïns temporals

Les vacances solen fer-te compartir espai i intimitats amb gent de la qual no saps res i que, molt probablement, no tornaràs a veure mai més a la vida. Passa als viatges organitzats, o als creuers: convius intensament durant uns dies amb un grup heterogeni de persones que, com tu, ofereixen la seva millor cara perquè estan de vacances, s’estan divertint i, per tant, estan de bon humor. Al final del viatge el grup intercanvia telèfons i adreces de correu electrònic, en moltes ocasions com un gest de pura educació o cordialitat, sabent que mai no faran servir aquells contactes.

Als hotels m’agrada entretenir-me, al bufet de l’esmorzar, repassant les taules per provar d’endevinar si la família de la taula del darrere són danesos o alemanys, si la parella que encara tenen els llençols marcats a la cara estan de viatge de nuvis o si aquell altre grup familiar tenen previst visitar durant el dia el mateix que nosaltres.

I després hi ha aquells apartaments de vacances, amb balcons idèntics, separats només per una mampara de vidre o de plàstic. Quan hi arribes, l’apartament sembla massa auster, gairebé sòrdid, però l’endemà al matí, amb les tovalloles de platja esteses a la barana, ja fa una altra cara. Ja és un lloc ple de vida.

Al costat hi ha una parella jove. Ella és molt prima, amb una llarga i abundant melena rinxolada i un somriure impecable d’ortodòncia i ell és un pèl més baixet, de mirada entremaliada i gesticulació desinhibida. M’agraden. He vist com es miren als ulls mentre sopen –gairebé cada vespre al mateix italià que nosaltres–, conversen animadament i riuen molt sovint. Estic segura que tenen un bon futur en comú. S’ho passen bé junts i, quan passegen vora el mar, agafats per la cintura, tinc la sensació que ells tenen la sensació que l’han encertat de ple.

Però un matí que surto al balcó a prendre el primer cafè en solitari –a casa tothom dorm–, sento rere la mampara. Primer és com una remor de fons però ara ell alça una mica la veu. El to indica clarament que han encetat una discussió. La sento a ella, crispada, i entenc que li retreu a ell una trucada que acaba de fer o de rebre. Puc entendre-ho perquè ella està cridant. Ell calla, de moment. Ella insisteix i jo voldria demanar-li des del meu balcó estant que s’aturi. Llavors se sent un calla! violent, autoritari, insuportable, i ella anuncia amb la veu plorosa que fa la bossa i se’n va.

Riure, malgrat tot