Publicitat
Publicitat

Els indiferents

Els altres. Qui són els altres? Dissabte passat m’ho vaig preguntar repetidament, entatxonada entre la multitud, a la plaça de la Vila de Badalona, masegada per les empentes involuntàries, estabornida per l’olor d’humanitat que de tant en tant s’acostava i marxava, com una onada.

Era un dia xafogós, amb molt de ressol i amb una mica de marinada que ens deixava respirar. Vaig passar quatre hores envoltada dels altres. I quan dic els altres no em refereixo -tot i que la temptació podia ser-hi- als que tenia literalment i ideològicament enfront. Els altres eren tots els meus conciutadans, aquells que veig cada dia -hola!, bon dia!, adéu!- i aquells amb qui, després de dècades de veïnatge, no m’he creuat mai pel carrer. Els que ens trobem a tot arreu i els que no coincidim mai enlloc. Els que érem a la plaça de la Vila amb aires de festa grossa i els que hi eren per manifestar la protesta més agra.

I els altres eren, també, aquells despistats que travessaven la plaça, sorpresos i fastiguejats per la gernació, fent servir el carret de la compra per obrir-se pas, remugant entre dents i preguntant-se què coi passava, què hi feia tota aquella gent exaltada alterant l’habitual placidesa dels dissabtes al matí.

Cap a les tres de la tarda, quan el nou Ajuntament s’havia constituït i la coral jove havia cantat Quan tot s’enlaira, la concentració es va desfer i tothom va enfilar cap a casa. Uns i altres ens miràvem de cua d’ull, inquiets i excitats encara. Vaig pensar que l’endemà ens trobaríem al vagó del metro o comprant al súper o passejant per la rambla i, ja despullats de les banderes i els eslògans, potser no sabríem identificar-nos. Uns havien d’empassar-se la ràbia, els altres pair l’alegria. I aquella senyora que empenyia el carretó de la compra contra les meves cames, enrabiada de sentir-se fora de tot, continuaria aliena a la transformació que s’havia produït el dia abans a la ciutat on fa anys que viu, potser hi ha nascut.

Hi ha un gruix de persones, a Badalona i a tot arreu, que no mostren cap interès per la cosa pública, que no senten el batec ciutadà encara que la ciutat bulli. No voten ni volen saber qui ha guanyat o qui governarà. Els és igual el sí que el no. Parlem molt dels indecisos, però poc dels indiferents. Com pot ser que visquin aliens a la comunitat on viuen? ¿És egoisme, impotència, incultura? Quin tant per cent d’indiferents es pot permetre una societat? Un percentatge residual és inevitable, però, si ja no és tan mínim, vol dir que alguna cosa estem fent malament.

Riure, malgrat tot