La memòria
És una casa fantàstica, amb habitacions amples i sostres alts i un jardí ple d’ombra penjat damunt del Mediterrani. Hi ha rosers, glicines exuberants, mates de buguenvíl·lies que barregen el fúcsia, el vermell, el taronja i el lila. Hi havíem estat fa una pila d’anys, quan els nostres amics -tres germans- eren adolescents i organitzaven festes i nosaltres els envejàvem la piscina, la barbacoa i la sala de billar. Aleshores la casa ja tenia un aire decadent, plena d’andròmines antigues que el pare de família anava arreplegant als encants. Recordo que els preníem el pèl referint-nos a casa seva com La mansión de los Plaff, el popular programa televisiu de la nostra infància.
Hi tornem ara, tants anys després, i bona part del dinar el dediquem a recordar la seva mare, que va morir massa jove i que encara troben molt a faltar . Evoquem aquella dona simpàtica i despistada, sempre amb un somriure als llavis. La que guarnia la casa per Nadal, la que sempre estava a punt per fer broma, la que posava pau en les picabaralles dels fills.
L’enyorament s’ha revifat ara que les circumstàncies de la vida -la malaltia del pare, la viudetat d’una, la separació de l’altre- els han portat a tornar a conviure en aquella casa, com quan eren petits. Mentre compartim records i rialles, tots tres admeten que mai no s’haurien imaginat viure aquesta situació i reconeixen que els ha costat Déu i ajuda encaixar les seves vides i adaptar-se els uns als altres. Estan d’acord que la magnífica relació que s’ha establert entre els seus fills, cosins d’edats diverses, n’és la millor conseqüència.
Quan el sol ja va de baixa i el mar, encara ple de veles blanques, comença a enfosquir-se, apareix el pare de família. El saludem i ell gesticula molt, com si estigués molt content de veure’ns. El fill ens indica amb un gest que no hi ha cap possibilitat que ens recordi. Llavors apareix la filla petita amb diversos àlbums de fotos i ens capbussem en la nostàlgia. Aquella festa de Cap d’Any, aquell Sant Joan, el dia que vam veure la final de l’Eurocopa de bàsquet. Mira aquell, i aquella altra! Que joves i que prims.
I aleshores trobem una fotografia ampliada de la mare, amb aquell somriure etern i els ulls vius i foscos. I un dels fills l’hi ensenya al pare i ell la contempla amb complaença. Somriu, mou el cap i finalment diu: “I el cas és que... és algú que ha estat molt per aquí... la tinc molt vista... però ara no recordo qui és”.
Es fa un petit silenci i un cop d’aire omple la taula on hem dinat de flors de buguenvíl·lia.
