Publicitat
Publicitat

Una mica de tot

Fa una pila d’anys vaig anar a la consulta d’un neuròleg per provar d’aclarir quina podia ser la causa d’uns problemes de visió que em tenien amoïnada. Va resultar que el doctor era neuropsiquiatre i, amb molt bon criteri, després de l’examen del fons d’ull va sotmetre’m a una bateria de preguntes destinades a estudiar el meu fons d’ànima.

Així va saber que, abans de fer-ne trenta, hi havia un neguit a dins meu que, molt probablement, tenia a veure amb aquells problemes de visió i altres mals. En aquell moment se’m plantejava com una utopia irrealitzable la meva vocació literària i provava d’acceptar que la meva vida acabaria encaixonant-me entre l’exercici del periodisme i el projecte de família que acabava de crear.

El doctor de front amplíssim i mirada escrutadora va detectar amb encert el desassossec que aquest dilema em provocava i el va resumir d’aquesta manera: tu voldries ser Virginia Woolf i viure a la manera del grup de Bloomsbury i, en canvi, estàs adreçant les teves passes cap a una vida convencional i previsible. I el terrible diagnòstic: crec que això t’impedirà ser feliç.

La va encertar a mitges. Durant una dècada, la doble jornada de periodista i mare de família m’esgotava però em feia feliç. Hi havia, és cert, aquell neguit al fons de tot, que m’empenyia a escriure (de pressa i malament) unes novel·les que no em satisfeien i que tampoc no cridaven l’atenció dels lectors. Cada vegada que la frustració surava i es posava en primer pla, recordava les paraules del neuropsiquiatre. Mai, però, vaig tenir la temptació de deixar-ho tot i dedicar-me en cos i ànima a la literatura. La part “convencional” de la meva vida m’agradava i em feia falta.

Tants anys després, he tornat a pensar en aquell metge. Va ser fa uns dies, quan vaig organitzar un sopar amb persones del meu entorn amb qui sovint he parlat de llibres i vaig fer una referència en to de broma al famós grup de Bloomsbury. Hi havia un llibreter, un professor de literatura, una il·lustradora, una poeta, un lector empedreït, un parell de periodistes.

Va ser un sopar molt distès, molt agradable, vam riure molt. Vam fer safareig, vam explicar anècdotes divertides. I no vam parlar pràcticament gens de literatura. I, malgrat això, tots coincidíem que estaria bé repetir.

Vaig pensar en el doctor i m’hauria agradat dir-li que està bé que a la vida hi hagi una mica de tot. Una mica de literatura i una mica de frivolitat. Estic segura que la Virginia, la Vanessa i els seus amics també es feien grans tips de riure, a Bloomsbury.

Riure, malgrat tot