20/08/2016

La remor de l'aigua

2 min
La remor de l’aigua

"Si hi havia un riu al lloc on vàrem créixer, sentirem sempre la seva remor Ann Zwinger"

Ann Zwinger era una escriptora, il·lustradora i naturalista nord-americana que va aconseguir, gràcies a una prosa lírica posada al servei de l’amor per la naturalesa, engrescar milions de lectors als Estats Units. Tot d’una, molta gent va descobrir que els fets de la naturalesa podien fascinar-nos tant com una bona novel·la.

A la literatura anglosaxona sempre hi ha hagut grans naturalistes escriptors o grans escriptors naturalistes. Des de Gerald Durrell i la seva inoblidable La meva família i altres animals fins a Barbara Kingsolver amb La Bíblia de l’arbre del verí o Estiu pròdig. No són només autors seduïts per la bellesa del paisatge i la naturalesa -com serien Mercè Rodoreda o Miguel Delibes-, sinó que es tracta de científics que s’esforcen per traduir els seus coneixements sobre el medi natural en bona literatura.

Ann Zwinger era d’aquests, i va deixar escrit això: que si al lloc on vam créixer hi havia un riu, sentirem sempre la remor de l’aigua. És a dir, que el paisatge de la nostra infantesa ens acompanyarà durant tota la nostra vida. I fins i tot si aquest paisatge és lleig, brut i desolat, esdevindrà l’escenari del nostre paradís perdut. Quan hi tornem, quan tornem al poble dels avis, a la cala on ens banyàvem als estius, a la comarca on anàvem de colònies o als carrers del barri on jugàvem, es produirà el miracle una vegada i una altra i tornarem a ser infants. Que bé que ho explica Elena Ferrante quan fa tornar la seva protagonista -ara una adulta cultivada, una escriptora de prestigi- al barri humil del seu Nàpols natal.

Tornem a l’escenari de la felicitat irresponsable, de la innocència salvadora, de l’alegria rodona i perfecta com una flor de dent de lleó abans que una bufada se l’emporti. Per a la majoria el paradís perdut se situa en els estius de la infantesa.

Tinc un amic que es va disgustar terriblement quan els seus pares van pintar les persianes de fusta de casa dels seus avis d’un altre color. Un altre que va deixar anar jaculatòries diverses quan va comprovar que havien asfaltat el camí per on ell baixava en bicicleta cada tarda. Les derrapades. Els frens que no anaven. Els genolls pelats. Volem que l’escenari es mantingui inalterable.

Quina és la remor que us acompanya, la reminiscència dels estius de la infantesa? La de les onades? El brunzir de les abelles? L’estrèpit del tren? El ronc dels trons llunyans? El xap-xap de les primeres gotes d’un ruixat d’agost?

El paisatge de la infantesa no es podrà comparar mai amb cap altre. No hi tenen res a fer les piràmides, ni els fiords, ni els deserts. Cap nom espectacular -Niàgara, Himàlaia, Serengueti- no pot competir amb aquell lloc, l’únic al món per a nosaltres. També ho deia Ann Zwinger: un lloc on em sento el pivot del compàs, al centre de l’Univers. Un lloc des d’on puc redissenyar el món.

stats