Carnaval

Suposo que aquests dies heu vist alguna de les rues de Carnaval que els escolars catalans han fet pels nostres carrers. Potser heu somrigut veient una vintena de nens vestits de barrufets, o de pirates, o cadascun disfressat a la seva manera. Però potser no heu prestat prou atenció per detectar si algun d’aquests nens o nenes, en lloc de riure i passar-s’ho bé com la resta, fa un posat seriós, gairebé compungit.

Jo m’hi fixo, els busco, només amb la intenció de creuar amb ell o ella una mirada de solidaritat, un somriure còmplice que li digui “no estàs sol, no ets rara, a mi tampoc no m’agradava disfressar-me, jo també odiava el Carnaval”.

Comprenc que les mestres –també els pares i les mares– donin per descomptat que disfressar-se és una cosa divertida que agrada en general a totes les criatures. De fet, molts jocs infantils improvisats consisteixen en la disfressa: un nano es posa el barret, la gorra o la pamela que hi ha per casa i ja s’ha transformat en un general o una princesa. És una activitat lúdica i imaginativa, hi estem d’acord. Però una cosa és jugar a disfressar-se a casa, amb els teus germans o la teva amiga, i una altra és haver de passejar-te pel carrer amb una indumentària que, potser, et fa sentir ridícul.

Encara recordo la mirada d’un dels meus fills quan, de ben petit, va caminar pels carrers del costat de casa disfressat de 'teletubbie', al costat dels seus companys de classe. Era una mirada desconcertada, plena de vergonya i amb un fons de retret. Què hi faig vestit d’aquesta manera? Per què m’ho feu, això? Esclar que pitjor és el cas d’aquells nens que caminen mirant a terra, agafats de la mà dels seus pares –ell vestit de Mickey Mouse, ella de Minnie, o ella de monja, ell d’escolanet.

És probable que jo avorrís el Carnaval aquell any que el meu pare agonitzava i jo anava de la clínica a casa i, des de l’autobús, veia els grans i les criatures disfressats, amb les robes de colors llampants, les perruques rosses i les cares pintades. El contrast era massa grotesc. Mai més no m’he tornat a disfressar.

Però comprenc perfectament, no cal dir-ho, que a vosaltres us agradi. Us animo a viure el Carnaval com la festa transgressora que és. Però, sisplau, si teniu fills petits, abans de vestir-los de 'frigopie' o de jutge, pregunteu-los si els ve de gust. Aquí també hauríem de respectar el dret a decidir.