14/09/2018

Una Diada diferent

2 min

EscriptoraComenço el dia amb un missatge que m’arriba des de Florència. “Bona Diada! Avui em posaré el fulard groc per ser 'vicino a voi'”. Hem aplegat bones quantitats de simpatia a l’estranger durant aquest any. Les últimes setmanes, i gràcies a les passades de rosca de Ciutadans, també hem recollit una mica de comprensió –ben minsa– entre la gent decent de les Espanyes.

A la tarda agafo el metro per anar a Barcelona i per primera vegada en set anys no porto posada la samarreta oficial ni tinc papallones a l’estómac. El batec d’ales d’altres anys, que tenia a veure amb l’emoció, amb l’alegria i amb la impaciència, ha desaparegut. Aquest any el neguit és diferent: em passen pel cap imatges desordenades de l’impacte del 2012 a la Via Laietana, dels nervis de la Via Catalana, de la lleugera incomoditat que vaig notar en veure aquell exèrcit uniformat amb samarretes grogues i vermelles. Finalment arriben també els records de la força del 20 de setembre, de la por de l’1 d’octubre.

La gent d’Òmnium m’han proposat acabar el dia a la Festa de la Llibertat i declino la invitació. Allà va ser on, ara fa un any, vaig saludar en Jordi Cuixart, una de les darreres vegades que el vaig veure. No me’l trec del cap en tota la tarda i també penso molt en la Dolors Bassa, que vaig anar a veure a mitjan agost a la presó.

A la Diagonal, la multitud m’engoleix i m’encomana força i alegria. Torno a veure famílies senceres, grups d’amics, avis i criatures, i he de reconèixer que el color de la samarreta d’aquest any desprèn una llum que ho fa tot més bonic. Cada vegada que algú crida "Llibertat" m’hi afegeixo. Ara per ara és el crit que ho engloba tot i és el que vull cridar fins que em quedi afònica.

Un cop hem fet l’onada sonora, deixem la Diagonal i anem caminant fins a les Glòries. La riuada de color corall ho inunda tot. Els cotxes i les motos que circulen per la Gran Via fan sonar el clàxon, les estelades voleien i tothom alça les mans o el puny. M’ho miro i em pregunto com coi es pensaven que això desapareixeria d’un dia per l’altre, o al cap d’un any. Ara ja saben que la fórmula que van triar, la por, no funciona. Estem espantats, sí, estem desconcertats, i tant, alguns en paguen factures salvatges. Però encara hi som, i més convençuts que abans potser.

Torno a entrar a casa menys cansada que altres anys, menys emocionada, però amb una esperança renovada. És més del que tenia la nit de dilluns.

stats