Les dones són aquí
Feia temps que ens preguntàvem on són les dones? Bé, aquesta setmana ho hem vist: són al davant de tot, disposades a tot. Carme Forcadell, Anna Gabriel, Marta Rovira, Anna Simó, veus coratjoses i sensibles, decidides i allunyades de qualsevol violència.
Les he admirat i aplaudit des de casa durant les sessions maratonianes del Parlament. Amb un ull a Twitter, veia com de tant en tant, en un degoteig constant, algú sentia la necessitat -com jo- de fer arribar l’escalf a la Carme Forcadell. Ullerosa, pàl·lida, atabalada, però ferma i, encara, dibuixant somriures. M’hauria agradat colar-me sense que ningú em veiés a l’hemicicle i abraçar-la.
Tota l’estona vaig estar pensant -com tanta gent- en l’enyorada Muriel Casals, per a mi el símbol de la fortalesa femenina. Encara no em puc creure que un accident absurd la privés de viure tot això.
I, després, cap al final de la jornada d’aquest dimecres fatigós, va venir aquella escena extraordinària, per inesperada. La diputada de Podem Àngels Martínez, amb els seus cabells blancs i el seu caminar dificultós, comença a pujar les escales de l’hemicicle i comença a arreplegar les banderes espanyoles que els diputats del Partit Popular havien deixat als seus escons. Ho fa en silenci, sense escarafalls, el gest tranquil, però amb una determinació que deixa ben clar a ulls de tothom que no hi haurà manera d’aturar-la.
Àngels Martínez té seixanta-nou anys. És doctora en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona. Va començar la seva activitat política militant al PSUC, l’any 1968, amb el dictador encara molt viu. El 1971 va participar en la fundació de l’Assemblea de Catalunya. El 2009 va ser cofundadora de Dempeus per la Salut Pública, una organització que presideix. Ha investigat sobre gènere, economia, salut pública, immigració i ciutadania. Ha publicat diversos treballs i ha traduït al català i al castellà una trentena de llibres de política i economia. Resulta fàcil d’imaginar quines dificultats li ha calgut vèncer, quants obstacles de tota mena deu haver trobat en aquesta trajectòria.
I dimecres, en veure una situació que li semblava indigna, va decidir, sense encomanar-se a ningú, canviar-la. No li va caldre alçar la veu ni fer gestos ostentosos. Les joves diputades de la CUP l’aplaudien, astorades. Àngels Martínez pujava amb esforç els esglaons i s’havia de recolzar als escons.
No hi ha millor imatge per saber on són les dones.
