Publicitat
Publicitat

RELLOTGE DE SOL

Fàbrica de records

La flaire intensa de les flors que, havent arreplegat goludament el sol durant tot el dia, a les nits respiraven...

Però quan, d’un vell passat, no en sobreviu res, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, soles, més fràgils, però més vivaces, més immaterials, més persistents, més fidels, l’olor i el sabor queden encara molt de temps, com ànimes, que han de recordar, esperar, expectar, sobre la ruïna de tota la resta, portar sense desmai, amb la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record

Marcel Proust

Fer una xarrupada al polo de llimona i endur-se’n tot el suc i que el polo quedi pàl·lid, tot gel, com una noia que està a punt de desmaiar-se i el color li marxa de la pell de la cara. L’olor del sofregit -fosc, caramel·litzat, quasi cremat-, quan tornàvem de la platja i entràvem a casa de l’àvia. La seva veu aflautada preguntant: “Ja puc tirar l’arròs?” L’olor de l’aire que amenaçava tempesta, just la nit de la festa de final de vacances. Els nostres rostres enganxats a la finestra, mirant el cel inclement com s’omplia de nuvolots foscos. La remor del vent, allà dalt, fent ballar les fulles dels faigs més alts, mentre caminàvem amb la mirada clavada a terra, per no ensopegar amb les pedres volcàniques i les arrels. La sorra enganxada a les cuixes, amagada als plecs dels colzes i als racons més recòndits del cos. La banyera plena de granets que marxen pel forat fent remolins. L’esclat de sabors dels tomàquets que tenien gust de tomàquet i la ceba tendra tan dolça i la truita de patates que feia la meva mare i que, per més que ho he intentat, no em surt ben bé com a ella. Els plats i els gots de plàstic, un de cada color, que es guardaven en una cistella de vímet i només fèiem servir per anar de pícnic. A casa tothom sabia que jo volia el groc.

La manyaga de les espigues al palmell quan hi passejàvem la mà per damunt, les pessigolles a la pell

Aquell moment únic, immillorable, de capbussar-me a l’aigua de l’Almadrava, el gust de sal, la frescor sobtada, total. L’olor de la ratafia que es prenia el pare després de sopar. Aquella fortor de regalèssia, d’herbes medicinals, d’aiguardent. La manyaga de les espigues al palmell quan hi passejàvem la mà per damunt, les pessigolles a la pell. El dolor punxegut de la picada d’abella, la cremor que durava i durava, l’esforç per retenir les llàgrimes que finalment relliscaven calentes per les galtes. L’olor de pa torrat que et feia sortir de l’habitació als matins, el xivarri dels esmorzars familiars, el primer glop de llet amb Nesquick. La dringadissa de les petxines quan xocaven les unes amb les altres a dins de la bossa on les anava guardant. I la suavitat de la superfície ondulada quan hi passava el tou del dit. La flaire intensa de les flors que, havent arreplegat goludament el sol durant tot el dia, a les nits respiraven. El silenci de la pista de tenis, els cossos ajaguts, els braços a sota el clatell, i vinga a comptar estrelles. La llet que havíem anat a buscar a la granja amb una cantina i que, quan bullia, omplia tota la casa d’una olor intensa i espessa. El sabor d’aquella llet que ho omplia tot. La silueta del volcà retallada com si fos el dibuix d’un nen. El vermell encès de les roselles arran de camí. Vigileu, que hi ha ortigues. La picor. L’escalfor del sol damunt de la pell, la gelor de l’aigua del riu, la mare embolicant-nos amb les tovalloles i fregant-nos els braços per fer-nos entrar en calor. Les partides de parxís. Te’n mato una i en compto vint. Aquell nus al mig del pit, com un manyoc de plors, el dia que marxàvem.

Riure, malgrat tot