Fulles d’entretemps
Aquests dies, de cop, les xarxes socials s’han omplert d’imatges boniques, la majoria de les quals relacionades amb la naturalesa. L’Ester ens ofereix una paret de pedra vestida d’heura i escriu “Heura vermella, preciosa, de tardor”. En Jordi ha triat els esglaons d’una plaça pública que s’han vist sobtadament inundats: “Vent i pinassa”. La Núria, la més matinera, ens regala la sortida del sol amb una platja vermellosa que retalla el perfil de les barques: “El sol ens dona força per tirar endavant, mai no defalleix”. La Laura emmarca un grapat de fulles de faig i n’hi ha de tots colors, verd fosc, verd clar, taronja, groc, torrat, vermell: “Fulles d’entretemps”. En Xavier omple els nostres ulls de blau, el mar, el cel i la ratlla de l’horitzó: “Carregant piles. Netejant neurones. Respirant aires de llibertat”.
En aquests dies d’incerteses i decepcions, doncs, busquem refugi en allò que és cert i és etern. L’heura, el vent, el sol, el bosc, el mar. La natura que no necessita filtres, ni retocs, ni manipulacions de cap mena. La bellesa a ull nu. I una necessitat potser poc conscient de retornar a la senzillesa, la veritat, la certesa. El mar és blau, el sol escalfa, després de l’estiu arriba la tardor.
Com la gent que ha patit una pèrdua, o que ha caigut en el pou de la tristesa, o que es veu obligada a adaptar-se a un canvi radical i no buscat. El refugi de la natura. Allà on, tot i estar sol, no et sents sol. Quan no trobes escalf en l’afecte humà, quan no trobes repòs en les paraules sàvies dels poetes ni en la melodia dels millors compositors, al final de tot, sempre hi ha la natura.
I és inevitable sentir una mena d’alleujament quan comprovem que, malgrat els trontolls que estem vivint, el mar és -com sempre- blau o gris segons hi hagi núvols o un cel clar i l’heura comença a envermellir. Que hi ha unes lleis naturals que cap perversitat no pot corrompre. I que potser aquella platja o la clariana al centre del bosc són més casa teva que qualsevol de les cases on has viscut o viuràs.
T’has de permetre un espai, un temps, un silenci. Sense brogit ni interferències, sense rancúnies ni impotència. Un instant de clarividència per connectar amb el pensament més senzill i que els préssecs se senten préssecs i no albercocs, i que això, com sabia en Joan Sales, no hi ha 155 que ho canviï.
