El llegat

EscriptoraSi no fos que l’ocasió era tan trista, hauríeu dit que la sala feia goig. Si no fos que es tractava de la sala d’un tanatori, hauríeu dit que aquella trobada era una ocasió única per la comunió de tantes vides en un sol sentiment.

Hi havia homes i dones de totes les edats, la majoria dels quals havien tingut de professor l’home del qual ens acomiadàvem. Molts ploraven, d’altres llegien poemes en veu alta o abraçaven amb emoció un vell company. Allà on anessis, entre els grups de persones, senties parlar d’ell, del professor. El millor que he tingut; un mestre de veritat; la barreja perfecta entre professor i amic; gràcies a ell he estimat sempre la literatura; em sentiré deixeble seu fins al dia que em mori.

Us podeu imaginar, doncs, que si no fos perquè l’ocasió era trista, tristíssima, podria haver estat un dia de celebració. Celebració per una vida -massa breu- viscuda amb intensitat, generositat i alegria. Celebració per una vocació reeixida i reconeguda per diverses generacions. Celebració per tantes persones aferrades al record d’un home bo. Celebració per la llavor sembrada que ha donat, clarament, tants i tan bons fruits.

Potser algun dia, d’entre tots aquests joves humanistes, n’hi haurà algun que escriurà una novel·la, o un relat, o un poemari, sobre l’estimat professor. I recordo ara Stoner, la novel·la de John Williams sobre aquell home senzill, fill d’uns grangers de Missouri, que dedica tota la seva vida a transmetre als joves el seu enlluernament per la literatura. O Dimarts amb el vell professor, de Mitch Albom: “Tothom sap que s’ha de morir però ningú s’ho creu”.

No sé si els ensenyants -els bons, els que segueixen una vocació íntima- són conscients del llegat que deixen, generació rere generació. Un professor apassionat per la literatura -com Stoner, com en Daniel que acaba de marxar- transmet aquesta dèria a un alumne (o a desenes o a centenars) i col·labora decisivament perquè aquella persona, aquelles persones, tingui una vida més profunda i més feliç.

Mirava al meu voltant i pensava: si no fos que l’ocasió és tan trista, podria dir que la sala feia goig. El reconeixement i l’agraïment al professor prenien cos i feien que l’aire fos una mica més dens. L’adeu, envoltat de versos, es feia una mica menys àrid. La bellesa de les paraules embolicava el dolor per fer-lo una mica més suportable. I, en acabat, el llegat del professor sortia de nou a la vida amagat a les butxaques de cadascun dels seus deixebles.