La memòria de Picasso
EscriptoraJa us dic des d’ara que aquest article és injust. Escric empesa per la indignació després d’haver llegit que Antonio Banderas ha posat en dubte els ferits de l’1 d’octubre i, sobretot, després que hagi dit que, en cas de viure el moment actual, Pablo Picasso estaria “al costat de la llei i de la Constitució”, davant de l’estupefacció del periodista anglès que l’entrevistava.
Dic que soc injusta perquè, tot i que he lamentat públicament en diverses ocasions la passivitat dels creadors i intel·lectuals espanyols, mai no hi havia posat un nom i un cognom. I estic segura que les raons que porten l’actor malagueny a posicionar-se a favor de l’ordre establert són les mateixes que fan que tota la resta –tret d’honroses excepcions– es mantinguin en un silenci vergonyós i en un passotisme extrem.
L’actitud de Banderas, per tant, no em sorprèn i ja no tinc tampoc capacitat per decebre’m pel que fa a la majoria dels personatges públics espanyols. Podríem dir que ho dono per perdut. Però: ¿posar en dubte que el primer d’octubre hi hagués ferits? ¿Donar, per tant, carta de naturalesa a les declaracions del ministre Dastis, que assegurava que les brutals imatges de violència eren falses? Què representa la seva pregunta "On són els nou-cents ferits de l’1 d’octubre?" Què vol dir “On són”? Quina mena de pregunta és aquesta? ¿Vol dir que si les víctimes no estan exposant les seves ferides al programa d’Ana Rosa Quintana és que no existeixen?
Però és que Banderas va dir encara més. Com que a la seva última pel·lícula interpreta el paper de Pablo Picasso, al periodista de 'The Guardian' se li acut preguntar-li què en pensaria, d’això, el pintor del 'Guernica'. I, sense pensar-s’ho dues vegades, Banderas afirma que Picasso estaria al costat de la llei i la Constitució, que vol dir, en aquest cas, al costat de les porres i la repressió. El periodista anglès, coneixedor de la vida i el compromís de Picasso amb la llibertat, esclar, al·lucina. “De veritat? –pregunta–. Un home que es va moure als cercles independentistes quan vivia a Barcelona i que odiava tant l’Espanya de Franco que mai no va tornar?”
Banderas, malagueny com Picasso, traint d’aquesta manera la memòria de l’artista que va aconseguir pintar l’horror de la violència, em regira l’estómac. Ni solidaritat, ni compromís, ni dignitat, ni decència.
