Un món ple de vida
EscriptoraQuan et criden per fer el vermut al solet i contestes: “No puc, estic llegint!”, vol dir que la novel·la que tens a les mans t’ha agafat pel ganyot i que no pensa deixar-te anar fins que l’acabis. Això és exactament el que m’ha passat amb l’última novel·la de Maggie O’Farrell, 'La mà que prenia la meva' (L’altra Editorial). Ara fa un any us vaig recomanar des d’aquest mateix racó del diari la meravellosa 'Aquest deu ser el lloc', de la mateixa autora. Des d’aleshores no he parat de rebre missatges d’agraïment per la recomanació. Doncs hi torno sense por d'equivocar-me. La irlandesa Maggie O’Farrell no m’ha decebut mai, cada novel·la és un esglaó més cap a l’excel·lència i ara s’ha tornat a superar.
Com no em cansaré mai de dir, d’una novel·la m’interessa tant o més la manera d’explicar una història que la història en si mateixa. En el cas de 'La mà que prenia la meva', Maggie O’Farrell agafa la trama i la fa miques, separant-ne els bocins en funció dels protagonistes, de l’època, de les emocions o dels fets. I després enfila l’agulla i, amb gran parsimònia i entretenint-se en els detalls, comença a cosir els retalls. El lector, embadalit amb la seva prosa, no s’impacienta.
En totes les anades i vingudes de la novel·la hi ha dos elements que mantenen les peces enllaçades: la ciutat de Londres, un escenari canviant però etern que estableix vincles intangibles entre els personatges, i l’experiència de la maternitat.
Camina indignada per la vorera del davant de la porta tancada del Blue Lagoon; amunt i avall, amunt i avall, amb les seves botines vermelles de taló d’agulla. Passa una vegada i una altra per sobre de la llosa de la vorera on l’Innes va abraçar per primera vegada la Lexie l’any 1957; passa pel voral on la Lexie es va aturar, intentant cridar un taxi perquè la portés a l’hospital; es repenja un moment en el tros de paret on la Lexie i l’Innes van posar per a John Deakin un dimecres ennuvolat del 1959.
Londres deixant passar, impertèrrita, l’amor, el drama, la felicitat dels que hi viuen. Tot el que els que ens han precedit han viscut al lloc on ara som nosaltres, pensant que tot passa per primera vegada. És com posar-se unes ulleres de bussejar, mirar per sota l’aigua i veure un altre món que, aparentment, ha existit tota l’estona, sota una superfície plana i inescrutable, sense que ho sabessis.
Un món ple de vida, criatures i significat. Això és 'La mà que prenia la meva', de la gran Maggie O’Farrell.
