Pluja d’estiu
Volvió la lluvia.
No volvió del cielo
o del oeste.
Ha vuelto de mi infancia
Pablo Neruda
Els núvols havien començat a aparèixer, tacant el cel llis, passades les dotze del migdia. No semblaven pas amenaçadors, de moment. Tapaven molt de tant en tant un sol esplèndid i poca cosa més.
Durant tot el matí, doncs, i també l’estona del migdia, mentre dinàvem, la temperatura havia anat enfilant-se. Mentre fèiem el cafè, les mosques es posaven pesadíssimes i la xafogor ens convidava a arrecerar-nos a l’ombra. Lectura, jocs de taula, un son breu. Cadascú s’hi refugiava com volia.
A mitja tarda se sentia algú que deia: “Ui, quin cel tan fosc”. I era com si una mà gegant fes visera damunt nostre. El sol s’apagava sobtadament i aquells núvols que al matí eren blancs i grassonets i semblaven inofensius creixien i es movien a gran velocitat. L’aire començava a humitejar-se i, en algun racó, quatre fulles de plàtan giraven embogides una dansa en remolí.
Habituats com estàvem a les tempestes d’estiu, l’anunci de pluja no ens alterava. Continuàvem, impertèrrits, la partida, tot i que les cartes voleiaven, o ens manteníem a la gandula llegint, fins que arribaven les primeres gotes. Plop, plop. Eren gotes gruixudes i fresquetes. Tacaven el terra fins a deixar-lo estampat.
Mentre recollíem les tovalloles esteses i arraconàvem les cadires a sota el porxo, la melodia de la pluja feia un crescendo rapidíssim. El cel s’enfosquia sobtadament i se sentia un tro llunyà.
I aleshores ens quedàvem quiets, a sota el porxo, en silenci. Miràvem la pluja, escoltàvem la pluja. Sovint la vèiem venir com una cortina que s’atansa. Cada vegada més trons, cada vegada les gotes més frenètiques. Aquella fressa de la pluja.
Si fa bombolles, vol dir que durarà.
El ruixat podia durar vint minuts, mitja horeta. De vegades, cap a mitjans d’agost, esdevenia una autèntica tempesta d’estiu i s’allargava tota la tarda. Esperàvem pacientment que parés. Quina placidesa no tenir res més a fer que esperar que s’aturi la pluja.
I finalment s’aturava. I llavors passava allò que sempre més he enyorat: la terra es deixondia i començava a desprendre una olor inconfusible, aquella olor que sempre més he relacionat amb les vacances i em posa instantàniament nostàlgica i de bon humor. Després, algú cridava l’atenció amb grans exclamacions: “Veniu! Mireu!” Cada vegada que podíem veure aquell arc de colors dibuixat al cel tornàvem a creure en els miracles. De vegades n’hi havia dos.
I fèiem, aleshores, una concentració improvisada. Petits i grans, abrigats amb impermeables o dessuadores -la temperatura havia baixat uns quants graus-, ens quedàvem extasiats mirant si distingíem bé el groc i el verd, el blau i el violat, el vermell i el taronja.
Després ens calçàvem bé i sortíem a contemplar la bellesa del paisatge net i polit. Les gotes d’aigua tremolaven damunt de les fulles de faig i semblava que tot brillés. El món resplendia com si fos nou.
