Som al garden. És un dia festiu de maig i fa sol. Al Maresme els matins com aquest són com lluminàries al calendari. Tot ple de llum, cel blau i el mar de fons, esquitxat de veles.

Ens hem trobat un matrimoni que feia anys que no vèiem. Els fills havien jugat a bàsquet junts i durant un parell de temporades coincidíem cada cap de setmana asseguts a la grada. Són ells que ens saluden de lluny i vénen cap a nosaltres, empenyent un carretó ple de verd a vessar. Nosaltres portem el nostre força atapeït. Verd també, força, i groc, i magenta.

I, aturats al passadís, amb els carros encarats, perfumant l’aire que ens envolta, ens expliquem com va la vida i repassem els estudis dels fills, els problemes econòmics, algun ensurt de salut. Quan l’enfilall de petits entrebancs diaris es fa massa feixuc, decidim, sense dir-nos-ho, canviar de registre. Quines flors tan precioses! Què són? Dipladènies, és l’únic que ens aguanta tantes hores de sol. Nosaltres també tenim el mateix problema -beneït problema!-, sempre acabem amb els geranis, que ho suporten tot. Sí, però la papallona dels geranis és molt empipadora...

“Doncs ja ho tenim! Hem vingut a buscar la primavera i ens l’emportem a casa!”

Ens acomiadem i seguim el periple, passejant entre oliveres joveníssimes, buguenvíl·lies amb flors liles, o fúcsies, o taronges. Hi ha herbes aromàtiques, bonsais, rosers de totes les mides. Les plantes fan un goig que enamora, acabades de regar. El sol fa brillar les gotes d’aigua com mirallets minúsculs. M’hi quedaria a viure.

Una senyora molt gran, que avança esforçadament recolzant el pes en un caminador, va assenyalant el que vol: mates de margarides, testos amb alegries, falgueres d’un verd tendre, heures enfiladisses. Un noi jove la segueix amb el carro que es va omplint. Li sento dir: “Àvia, si no pares hauré d’anar a buscar un altre carro”. Ella se’l mira amb un somriure murri i li fa agafar, encara, una jardinera atapeïda de flors blanques que no sé què son.

A la cua de la caixa, la senyora del caminar dificultós adreça un gran somriure a la noia que va col·locant els testos en una caixa de cartró: “Doncs ja ho tenim! Hem vingut a buscar la primavera i ens l’emportem a casa!” I després sento que agraeix al nét que l’hagi acompanyat. “M’ho podien haver portat a casa, però, saps?, m’agrada comprar les flors jo mateixa. És un dels millors dies de l’any”.

I la senyora Dalloway agafa el caminador i se’n va.