22/09/2017

Sense ficció

2 min

Manllevaré aquest títol del programa de TV3 -que em sembla enginyós i sonor- per provar d’explicar les meves sensacions d’aquests dies de setembre que els nostres nets estudiaran a l’escola.

Aquests dies em costa molt concentrar-me per treballar. La meva feina és escriure novel·les, i construir una ficció mentre la realitat és tan exigent, tan present, mastodòntica, es fa realment molt difícil.

Els meus personatges creixen i es mouen en l’àmbit de l’imaginari, mentre que jo i els meus amics, els meus companys, els meus veïns, ocupem els carrers i cridem i ens mirem als ulls sense conèixer-nos i és com si ens coneguéssim de tota la vida.

I, enmig de la gentada, banyats en aquella llum incomparable dels vespres de setembre barcelonins, tinc la sensació que la ficció és això que estic vivint a la cruïlla de la Gran Via amb la rambla Catalunya, just davant de l’edifici guarnit amb una gran pancarta: “Welcome to the Catalan republic”.

La realitat, aquests dies, es desborda pels marges i agafa un to oníric que et fa dubtar de la versemblança dels fets. ¿Realment la Guàrdia Civil ha entrat a la seu del nostre govern, ha detingut treballadors públics i ha violat el correu privat? ¿Realment el matrimoni que tinc al costat està cantant “Què volen aquesta gent, que truquen de matinada”? ¿Realment aquesta colla d’adolescents s’agafa per les espatlles i es balanceja al ritme de L’estaca mentre en Llach -diputat del Parlament de Catalunya- se’ls mira? Cantem Bella ciao, somriem i repartim clavells. Cridem -mare meva-“No passaran”. Els meus personatges ens contemplen astorats i paralitzen les seves vides literàries.

Qui inventarà aquesta àvia asseguda enmig de la multitud en una cadira plegable i un cartell que diu “Democràcia” enganxat al pit? Qui crearà aquesta senyora vestida amb roba de marca, collaret de perles al coll, les metxes rosses impecablement pentinades, que mostra la seva indignació davant dels micròfons d’una ràdio? Qui es veuria amb cor d’escriure la conversa que sento al meu costat: “He escrit un missatge al meu cosí per demanar-li coratge: és mosso”? ¿O aquesta noia que pregunta al seu amic “Fins quan et quedaràs?”, i ell que respon, senzillament, “Fins que calgui”?

Els meus personatges s’han assegut davant nostre, a les voreres de la Gran Via, i aplaudeixen.

stats