Tan lluny, tan a prop
Les ulleres vermelles de la Dolors Bassa dient soc aquí, alegre de mena, i el seu to pacífic de mestra valenta rebutjant l’acusació popular “per respecte a les dones d’Espanya”.
El rostre afable d’en Josep Rull dient, solemnement i clara: “Soc de Terrassa. I Terrassa, des del 1979, s’escriu Terrassa, amb e i dues esses, no amb una sola essa. Demanaria a la Fiscalia i a l’Advocacia de l’Estat que no utilitzin topònims de temps de records infaustos”.
La tos insistent d’en Quim Forn, que es va anar accentuant a mesura que s’allargava un interrogatori detallat i complex i el vencia el cansament.
L’exhibició que en Raül Romeva va fer de la seva trajectòria sempre a favor de la pau i els drets humans i la sensació que feia, des de casa, que en algun moment la Fiscalia l’havia d’interrompre per demanar-li disculpes per l’error i enviar-lo cap a casa.
Les llàgrimes de la Meritxell Borràs, fruit de la ràbia per no haver recordat que la raó per la qual no va assistir a una reunió va ser la mort del seu pare. “No entenc com no hi he pensat, és una data molt important per a la meva família”, deia. El seu esforç per recuperar la serenitat i continuar amb l’interrogatori.
La passió comunicativa de l’Oriol Junqueras, que ell mateix va reconèixer com a excessiva en algun moment: “Ja em sabran disculpar, és que feia més d’un any que no podia expressar-me”. I a casa pensant com se li deu haver fet de llarg, d’insuportable, aquest silenci imposat.
El posat tranquil d’en Carles Mundó, que havia arribat al Tribunal Suprem a les vuit del matí i començava a declarar a quarts de nou del vespre.
Les catalanades d’en Jordi Turull, que ens despertaven una tendresa inesperada, una complicitat íntima, una necessitat d’abraçada col·lectiva.
La paciència infinita de Jordi Sànchez davant de les reiteracions del fiscal, i el seu cap clar malgrat l’interrogatori tens i dens.
I el somriure per sota el nas de l’advocada Marina Roig quan, finalment, després d’insistir-hi i superar les reticències de Marchena, es projecten a la pantalla unes imatges del 20 de setembre i les veus alegres dels manifestants ressonen a la sala del Tribunal Suprem cantant “Passi-ho bé, passi-ho bé, passi-ho bé i moltes gràcies!”
Hem viscut tota la setmana pendents de la televisió, la ràdio i la premsa. Ens hem sentit molt a prop d’ells, de la tos, de les catalanades, de les llàgrimes. I, tanmateix, els tenim tan lluny!
