La nostra por, la nostra tremolor, la nostra força
Estem espantats. Estem amb l’ai al cor. No som capaços de concentrar-nos. No ens podem abstreure. La ment ens saltironeja com una puça d’una informació a l’altra. Seguim les notícies perquè ens sembla que ho hem de fer. I, a continuació, ens en penedim, perquè són horroroses i tristes. Les becaines diürnes semblen involuntàries i intermitents. Sovint ens costa agafar el son. Però quan l’agafem, a vegades ens despertem immersos en un pànic mortal, amb uns símptomes d’hipocondria que ens semblen reals però que sabem que no ho són; i llavors ens sentim egoistament estúpids per haver-los tingut. Ens prenem la temperatura. Esperem. Ens la tornem a prendre. I així consecutivament. Els sentiments d’indefensió i fastigueig desemboquen en una ràbia impotent davant del que s’està fent i, sobretot, davant del que no s’està fent, o es fa malament, de manera irresponsable, deshonesta.
La idea de morir sols amb una malaltia respiratòria és esgarrifosa. Saber que això és el que està passant a milers de persones aquí, ara mateix, és insuportable. S’estan perdent vides i les condicions laborals de molta gent estan sent devastades. Les metàfores de guerra semblen gastades i buides. Les estructures socials, les rutines i les formes de vida que donàvem per descomptades es dilueixen. Les altres persones són possibles fonts de contagi, i nosaltres també. Anem emmascarats i guardem les distàncies.
Cadascun de nosaltres va a la deriva en el seu propi vaixell fantasma. I aquí a la ciutat de Nova York hi ha una quietud esfereïdora. Circulen mems còmics. Sentim una alegria momentània, la compartim amb els amics i, després, tornem al nostre aïllament, les dents lleugerament serrades. Després de viure unes quantes setmanes en aquesta nova situació, la febre comunicativa inicial i la novetat de les llargues trucades telefòniques amb amics propers o llunyans ha esdevingut una cosa més lúgubre, més tètrica i molt més seriosa. Sabem que el viatge serà llarg. Però no sabem quines conseqüències pot tenir.
Com podem encarar la situació?, o com ho hauríem de fer?
Els filòsofs han mantingut un llarg i torturat idil·li amb el distanciament social, començant per Sòcrates, confinat en una cel·la, i René Descartes, retirat dels horrors de la Guerra dels Trenta Anys (en la qual va participar) en una habitació amb estufa dels Països Baixos per reflexionar sobre la certesa; molts altres, com Boethius, Thomas More i Antonio Gramsci, també formen part d’aquesta llarga tradició d’aïllament i pensament.
Però, què passa amb la filosofia en si? Fa molt temps que se la menysprea per la seva inutilitat pràctica, perquè en els seus 3.000 anys d’història no ha pogut resoldre els problemes més profunds de la humanitat. ¿Com ens pot ajudar, doncs, a passar aquest moment tan difícil? ¿La filosofia ens pot aportar alguna mena de llum, fins i tot de consol, en aquesta nova i desolada realitat, marcada per l’angoixa, el dolor i l’espectre terrorífic de la mort?
Sí que ho pot fer, perquè filosofar és aprendre a morir. Així ho formula Michel de Montaigne, assagista francès del segle XVI, l’inventor del gènere de l’assaig, que cita Ciceró, que al seu torn està pensant en Sòcrates, condemnat a mort. Montaigne diu que va cultivar l’hàbit de tenir la mort no només en la imaginació, sinó també, i constantment, a la boca: en el menjar i la beguda que prenia. Per als que us ha agafat per cuinar i potser beveu una mica massa en el vostre aïllament, això pot semblar morbós. Però no ho és en absolut. Montaigne completa aquesta reflexió amb una frase sorprenent: "El que ha après a morir ha desaprès a ser un esclau". És una idea extraordinària: l’esclavitud consisteix en estar sotmès a la por a la mort. El que ens té esclavitzats és el pànic a la nostra desaparició.
La llibertat, per contra, consisteix en acceptar la nostra mortalitat, la idea que hem de morir. La llibertat només la sentim de debò quan assumim que la nostra vida està determinada per l’acostament inevitable i ineludible de la mort, dia rere dia, hora rere hora. Des d’aquest punt de vista, una vida ben viscuda, una vida filosòfica, és la que abraça l’acostament de la mort. L’existència és finita. La mort és segura. No és cap notícia. Però una vida filosòfica ha de partir d’una afirmació sense embuts de la nostra finitud. Com va dir T.S. Eliot sobre el dramaturg jacobí John Webster, hem de veure el crani que hi ha sota la pell.
Però, així i tot, estem espantats. Així i tot, estem amb l’ai al cor. Podem intentar pensar-hi en termes de la distinció entre por i angoixa. Ja sabem des d’Aristòtil com a mínim que la por és la nostra reacció a una amenaça real del món. Imagineu-vos que tinc una por especial als ossos. Si aparegués un os enorme a la porta del meu apartament, sentiria terror (i probablement sorpresa). I si de sobte l’os tornés a sortir al carrer, la meva por s’esvairia.
En l’angoixa, per contra, no hi ha en joc cap objecte concret, cap os. Es tracta, en canvi, d’un estat en què es perden de vista els fets concrets del món. De sobte, tot sembla inquietant i estrany. És la sensació d’estar en el món com un tot, la consciència de tot i de res en concret. Jo diria que el que molts sentim ara mateix és aquesta angoixa profunda.
La peculiaritat de la pandèmia és que el virus, tot i ser ben real, és invisible a ull nu i alhora omnipresent. El covid-19 s’ha infiltrat en l’estructura de la realitat: la malaltia és alhora a tot arreu i enlloc, no la coneixem amb exactitud i, de moment, no hem trobat un remei per curar-la. I la majoria de nosaltres tenim la sensació que fa moltes setmanes, probablement mesos, que nedem en un mar de virus. Però, potser, sota la tremolor de la por, hi ha una angoixa més profunda, l’angoixa de la nostra mortalitat, de sentir-nos abocats a la mort. I això és el que podríem intentar afrontar, com una condició de la nostra llibertat.
És de vital importància, crec, acceptar i afirmar l’angoixa, i no amagar-la, defugir-la, evadir-se’n ni intentar explicar-la en relació amb algun objecte o causa. Aquesta angoixa no és només un trastorn que cal tractar, i ja no diguem anestesiar amb medicaments. Cal reconèixer-la, donar-li forma i convertir-la en un vehicle d’alliberament. No dic que sigui fàcil. Però podem intentar transformar l’estat d’ànim bàsic d’una angoixa aclaparadora en una cosa que ens habiliti i ens doni coratge.
La majoria de nosaltres, en general, ens sentim reafirmats per una presumpta normalitat que ens permet viure en una eternitat de cartó pedra. Ens imaginem que la vida continuarà i que la mort és una cosa que passa als altres. La mort es redueix a allò que Heidegger anomena una nosa social o una pura falta de tacte. En aquest cas, el consol de la filosofia consisteix en allunyar-nos dels hàbits quotidians de negació de la mort i afrontar l’angoixa de la situació amb una valentia lúcida i un realisme serè. És qüestió d’interpretar apassionadament aquest fet com a base d’una resposta compartida, perquè la finitud és relacional: no es tracta només de la meva mort, sinó de la mort dels altres, les persones que ens preocupen, properes i llunyanes, amics i desconeguts.
Fa unes setmanes em vaig trobar parlant alegrement sobre la literatura que gira a l’entorn d’una plaga: El Decameró, de Boccaccio, Diari de l’any de la pesta, de Defoe, La pesta, de Camus. Em pensava que era intel·ligent fins que em vaig adonar que molta altra gent deia exactament les mateixes coses. En veritat, el pensador que m’ha atret més profundament és el brillant matemàtic i teòleg francès del segle XVII Blaise Pascal, en particular els seus Pensaments.
Pascal escriu sobre la incapacitat de seure sols i tranquils en una habitació com a font de tots els problemes de la humanitat; sobre la inconstància, l’avorriment i l’angoixa com a trets definitoris de la condició humana; sobre el poder implacable de la rutina i el brogit insistent de l’orgull humà. Però el que sobretot m’atrapa és la idea de Pascal segons la qual l’ésser humà és un jonc, "el més dèbil de la naturalesa", que una alenada o una gota d’aigua poden tombar.
Els éssers humans som desgraciats, ens recorda Pascal. Som criatures febles, fràgils, vulnerables i dependents. Però –i aquest és el gir crucial– la nostra desgràcia és la nostra grandesa. L’univers ens pot esclafar, un petit virus ens pot destruir. Però l’univers no en sap res, d’això, i al virus tant li fa. Nosaltres, per contra, sabem que som mortals. I la nostra dignitat consisteix en aquesta idea. "Esforcem-nos –diu Pascal– a pensar bé. Aquest és el principi de la moral". Considero que aquest èmfasi en la fragilitat, la debilitat, la vulnerabilitat, la dependència i la infelicitat humanes és el contrari de la morbositat i de qualsevol pessimisme fútil. És la clau de la nostra grandesa. La nostra debilitat és la nostra força.
Copyright The New York Times
Traducció: Marc Rubió Rodon
