Trair, a vegades, és útil
La política catalana en aquests moments no és un mar interior en calma sinó corrents que es mouen. En superfície, el corrent del procés, un procés per tenir estat propi. Per sota, un corrent més ampli, el de la societat catalana, que es va sentir ofegada, es reconeix com a nació i vol canviar la seva situació, encara que no té clar avançar fins a la independència. Pel fons, un corrent contrari que està disposat a negar l’existència mateixa de Catalunya. Per sota d’aquestes aparences de la política ja s’estava donant un procés més profund, una substitució o un canvi en la direcció nacional. Sembla que està canviant el subjecte polític.
Caldria parlar aquí de la famosa burgesia catalana, una classe social que es va dibuixar a si mateixa metòdicament i per contrast amb el seu servei, els immigrants espanyols. Aquest entramat familiar, un patriciat, va crear el seu folklore propi, les seves modes i fins i tot el seu partit. Aquest grup social es va dibuixar a si mateix però també va ser retratat des de la Cort com un fantasma, “la burgesía catalana”. Fantasma molt útil per desviar l’atenció del grup social que realment reté l’estat amb tots els seus recursos, un grup parasitari i espoliador dels recursos públics que en justa correspondència caldria anomenar “la burgesia madrilenya”. La famosa i pintoresca “burgesia catalana”, retratada com a egoista i particularista, oculta l’existència dels Villar Mir, Florentino..., que, per contrast, serien gent seriosa, de món i empresaris emprenedors. Si algú, cosa rara, aparta els vels amb què s’oculta aquesta trama, argumenten que en realitat allà ningú és de Madrid. I és que efectivament el que els uneix és la ideologia, el nacionalisme espanyolista, i els interessos, xuclar l’estat, i no la procedència. També la llengua castellana, parlada amb diferents accents locals, ja que és part fonamental del paquet de l’espanyolisme.
La burgesia catalana sens dubte va ser la garantia de l’existència de Catalunya al segle XX, i va vertebrar el país i el va estructurar. Però per comprendre els èxits i els límits d’aquest país, és imprescindible reconèixer també les ferides i els rancors que el van paralitzar. Una novel·la com Últimas tardes con Teresa resumeix aquestes relacions internes i el seu dramatisme. Perquè aquest patriciat era la garantia que el país no desapareixeria dissolt a l’Estat, però al mateix temps era i és el límit que va mantenir una visió particular i classista de Catalunya i li va impedir ser un projecte nacional i, per tant, realitzable.
Aquest projecte tenia límits. En primer lloc, va assumir el buit que va deixar l’Estat, creant un niu confortable i conformant-se amb un regateig permanent que beneficiés els membres d’aquest grup social. El que CiU va defensar i va obtenir en les seves negociacions va beneficiar alguns interessos, però que no eren necessàriament els de la majoria de la població. La soledat històrica de Duran i Lleida és significativa que aquest camí ja està fet i aquest temps, esgotat. L’esgotament de l’època Pujol va obrir el camí a experimentar i l’injuriat tripartit va ser el primer assaig de govern d’una altra gent.
Per prendre una fortalesa és freqüent, i convenient, una traïció des de dins. El que va ser Adolfo Suárez per al franquisme ho va ser Pasqual Maragall per al patriciat català. La seva figura va ser un trànsit cap a una nova època. A més de les diferències polítiques amb l’etapa anterior, en el seu govern ja s’hi va instal·lar un nou discurs catalanista, l’ERC de Carod-Rovira. El PSC de Maragall era sospitós des del nacionalisme català per la seva dependència del PSOE, però ERC ostentava la mateixa autoritat moral que CiU o més, i Carod i la direcció van verbalitzar un catalanisme tan ferm com cívic que estenia la legitimitat a tots els veïns del país. Els mateixos dirigents del partit pertanyien a sectors populars de fora de l’entorn burgès de la capital, i això els va donar credibilitat. ERC va fer que el catalanisme militant fos un lloc per trobar catalans de procedències i tradicions diferents i que unís la reivindicació nacional amb les qüestions socials.
La posterior presidència de Montilla va ser un trànsit. Ell mateix era l’encarnació del que Pujol havia reconegut anys abans amb paternalisme, “els nous catalans”, però el PSC llavors ja havia perdut qualsevol legitimitat catalanista, triturat pel procés de l’Estatut. L’aparell del PSOE va passar el ribot a l’Estatut i també al PSC.
Quan Mas va arribar a la Generalitat, a la superfície semblava que tot tornava al seu curs històric, però el procés social, per sota, va continuar. I llavors les intemperàncies del centralisme van provocar que la mobilització ciutadana emergís per si mateixa i es fes protagonista.
Van ser les enormes mobilitzacions les que van canviar el rumb de la vida i la figura de Mas i li van donar un sentit i un destí que no tenia previst. És evident que l’Artur Mas d’avui no és el mateix que quan va prendre possessió de la presidència. També ell, com Pasqual Maragall abans, es va veure abocat a triar el seu grup social i a encapçalar un moviment polític que no té trets clars. La història segueix el seu curs i ara no es pot saber si Mas inaugura una nova etapa de la història catalana o és una figura de trànsit. El que és evident és que va ser l’emergència dels sectors populars i el seu protagonisme en la lluita nacional catalana el que va desbordar els límits anteriors i el que li dóna la seva envergadura actual. Qualsevol projecte col·lectiu català ha de ser avui veritablement nacional i social, de les majories. El que ha passat a l’Ajuntament de Barcelona mostra la tendència històrica.
No se sap com evolucionarà políticament Catalunya, quines solucions político-administratives escollirà la societat, perquè a Espanya, a causa de la crisi econòmica, es va donar un procés de deslegitimació dels governants i partits que havien tingut poder. És el discurs que engreixa Podem, un partit dirigit per un grup madrileny molt decidit a conquerir el poder des de la Cort i a conservar-lo. Catalunya no és una bombolla a part, els mitjans de comunicació madrilenys arriben a tot arreu de l’Estat, i la nova dinàmica política espanyola es connecta amb la dinàmica catalana.
El quid del procés polític català és saber en quina mesura la marea espanyola de deslegitimació dels governants penetra a Catalunya i xoca o interfereix amb un moviment sobiranista dirigit per partits que tenen passat.
