Una nova nació, contra ningú però enfront d’aquest estat
On és l’exèrcit, que no ocupa carrers i llocs estratègics de Catalunya? Veus cavernàries del búnquer madrileny segueixen invocant l’exèrcit com a garant de l’ statu quo, però el Parlament i la Generalitat han trencat formalment amb la legalitat de l’estat espanyol i només veig tanquetes de la policia entre tractors i camions de bombers.
I per què Maza, el fiscal de Rajoy, no deté i empresona el president Puigdemont? Va amenaçar de detenir-lo, i el president fa dies que desafia les seves prohibicions, ha cridat a votar en el referèndum prohibit, ha publicat la llista de punts de votació, va afirmar que tenia les urnes i va mostrar paperetes imprimint-se. Deu ser que el superfiscal de Rajoy no se n’ha assabentat.
Igual que no és possible fer sortir l’exèrcit contra la ciutadania a dins de la Unió Europea, tot i els fervents desitjos del govern central i dels seus seguidors, tampoc és concebible seguir tancant polítics democràtics, i encara menys el president dels catalans. És a dir, l’estratègia que ha tirat endavant l’estat conduït per Rajoy ha fracassat, i si ha fracassat és perquè la societat catalana ha vençut.
L’estratègia política autoritària i militarista que es basava a utilitzar la força de l’Estat contra una demanda política s’ha estavellat contra la societat catalana. El que volia ser una temible amenaça ha sigut derrotat per una resistència tranquil·la de gent sense por. El ridícul de l’abusador humiliat davant del món és total. Per comprendre aquesta derrota i aquesta victòria cal conèixer el que s’amaga sota la fina pell de la democràcia espanyola, el franquisme sociològic i polític que permet que segueixi governant un partit condemnat als tribunals per corrupció provada i qualificat d’“organització per delinquir”.
Només en un país on no hi va haver veritable vida lliure i sense por és concebible el que hem vist aquests dies, cerimònies de comiat a policies i guàrdies civils als quals s’anima a atacar pacífics ciutadans. Ciutadans, a més, que se suposa que són conciutadans i compatriotes. El nacionalisme patrioter implícit en l’afició futbolera, “ Soy español, español! A por ellos! ”, que no era ni és innocent, es mostra explícitament quan es crida a atacar aquest ells que no són nosaltres. Sobre un país així s’aixeca l’actual Estat, el Regne d’Espanya, que viu una crisi frontal. Aquesta vegada no són els militars sinó una ciutadania els que el posen en qüestió. Efectivament, no es tractava d’un xoc de trens sinó d’un vaixell entossudit que buscava el seu iceberg. Rajoy és el capità d’un vaixell que ja ha entrat en la història i ha sigut el cap de turc dels pecats d’interessos de tota mena, refugiats a la cort d’aquest estat centralista i obtús.
El govern central invocarà en va l’ordenament jurídic, però per a la jornada del referèndum tant és: encara que pateixi dificultats tècniques pels obstacles que posa l’Estat, ja és una realitat política. Europa i el món saben perfectament el que el govern central i els mitjans de comunicació madrilenys neguen: un estat dins de la Unió es comporta com a repressor i se salta les seves pròpies lleis vigents i els drets dels ciutadans per reprimir una demanda política democràtica. I aquesta demanda democràtica té el suport de la majoria d’un país anomenat Catalunya.
Des del punt de vista tècnic el referèndum serà defectuós, però a això només s’hi agafa el govern central, i per negar la realitat. Des d’avui a la nit, el referèndum tindrà conseqüències polítiques profundes. Una, principalment: canvia la situació de Catalunya com a país. La societat catalana, exercint la seva sobirania, es constitueix com a nació política en aquesta jornada, i ho fa afirmant-se amb serenitat i capacitat, contra ningú però enfront d’un estat que pretenia reprimir-la. Avui és el dia de la ciutadania catalana, que funda una nació nova. A partir de demà serà el temps dels seus polítics, que hauran de gestionar una cosa tan forta i complexa com el que deixa aquesta jornada.
Entre el moment en què escric això i el recompte de vots queden hores, i des de l’Estat, un cop constatat el seu fracàs, no s’ha reaccionat. L’Estat està derrotat democràticament i Rajoy no té un pla B ni podria gestionar-lo. Només el cap d’estat d’aquest regne pot actuar, i per ara no ho ha fet. A partir de demà ja no podrà, el camí a la República Catalana s’està fent a la vista del món i serà el món, i en primera instància la Unió Europea, qui haurà d’acceptar la realitat d’un nou ens polític i assumir la responsabilitat d’intervenir i negociar entre Catalunya i el Regne d’Espanya.
