Pilot vermell
Misc 24/09/2011

Insígnia daurada

i
Tatiana Sisquella
2 min

Camina nerviós, accelerat. S'ha vestit com cada dia, però amb algun detall de més: les sabates de mudar, el jersei blau que li queda tan bé i els calçotets del Barça. Quan els hi van regalar per Nadal va pensar que no se'ls posaria mai, però aquest matí, quan ha obert el calaix, els ha vist i li ha semblat que li picaven l'ullet. "No hi ha nassos!", li ha semblat sentir, i ell "que, què?", i tan fresc ha agafat els calçotets, n'ha estirat l'etiqueta i cap amunt. Ara, però, aquest detall li passa desapercebut i mentre s'apropa el moment, un tren d'imatges va desfilant com unes majorets joves i alegres el dia de la gran festa.

…El primer partit amb el pare mancat de transcendència fins que va faltar; quan va fer d'aplegapilotes i el van fer fora per demanar un xandall oficial; els desplaçaments amb final feliç, però sobretot els de final dramàtic; les cares que vénen i se'n van d'uns seients que van canviar massa tard; les puntades de peu de la seva filla gran quan encara s'asseia a la seva falda; el sobre amb els carnets nous de la temporada; la mala memòria per recordar la boca 229 per on entra a l'estadi des de fa més de 40 anys…

Un tren de records silenciosos que avui fa parada a l'estació 50. Una insígnia daurada que probablement no lluirà mai, però que concentra una part fonamental de la seva vida: alguns dels plaers més grans i algunes de les pitjors escenes, però per damunt d'aquesta muntanya russa, constant i imprevisible, l'amor incondicional cap a uns colors que no es trien i no es poden abandonar.

Ja fa 50 anys, pensa ell mentre espera, que estimo aquests colors, què ha passat? On ha anat el temps? Com pot ser que, jo, un nen amb els genolls pelats i les sabates sempre mal cordades, estigui avui aquí, amb cara de senyor, a punt perquè l'escut daurat es clavi, per fi, tan a prop del cor?

stats