L'espai

Seria bonic veure el món des de l'espai ni que fos per un instant. Tenir, per fi, la distància necessària per donar a les coses la importància que tenen i posar en òrbita els pensaments, per un cop ingràvids i tous com el cotó fluix. Provar de buscar, des de la negra i profunda nit, algun racó de món que ens situés i ens fes posar els peus a terra, de manera figurada, s'entén. Tenir per un dia la sensació d'estar en una altra galàxia, movent-nos a 24.000 quilòmetres per hora i sense saber ben bé on anirem a parar, però saber que arribarem a algun lloc. Notar que tot tremola i que res no es mou. Plantar-te en 8 minuts allà on no arribaves ni en somnis i tenir por, però també entusiasme, pel que saps que ha de venir però no saps quina cara farà. Atrevir-se a fer una passejada espacial badant al voltant de la Terra i gaudint de postes de sol 15 vegades al dia. I buscar alguna cosa familiar des de la infinita distància i intuir-la, en una forma geomètrica, que potser sí o potser no, però potser sí. No notar el pes de la consciència, ni de l'ànima ni del propi cos i pensar que tot comença allà on acaba, ni més ni menys.

No he estat mai a l'espai (!) i crec que és un viatge que no faré, però després de parlar una bona estona amb un astronauta no deixo de pensar com seria fer una estada a Mart o passar un cap de setmana lliscant per la Via Làctia. El mateix que m'atrau de la idea em repel·leix. M'angoixa i em fascina a parts iguals i crec que en podria prescindir tant com penso que algun dia podria donar-ho tot per saber què se sent allà fora.

Esclar que potser no cal viatjar per l'espai per trobar el que alguns busquem. Potser ho tenim més a prop del que ens sembla i l'única cosa que ens cal és prendre la distància necessària per veure-ho.