En Pepitu i la Marieta
Aquella nit tenia bosses als ulls, el vestit li estrenyia els pits d'una forma que pretenia ser exuberant, però que no ho aconseguia, i les sabates amenaçaven de provocar unes nafres mereixedores de jugar la Champions de les Nafres abans de sortir de casa. "Vés a saber on em tocarà seure! Si com a mínim no fos tan ridícul demanar-li a algú que em reservés un lloc al seu costat!" D'entrada aquella mena de cites en què l'atzar mana més que un mateix a l'hora de seure la feien enrere, pensava que si no eres Gisele Bünchen o Barack Obama l'arribada a un sopar on hi ha més desconeguts que coneguts acostumava a ser complicada.
En un primer moment, l'instint demana buscar una cara amiga, però no la troba i decideix rellegir, un per un, tots els missatges rebuts del seu telèfon mòbil, com si en allò li anés la vida. De tant en tant, i de forma aparentment despreocupada, aixeca el cap per si ha arribat algú que coneix, fins que, finalment, el miracle passa. Era un company de feina. El va a saludar com si tornés de fer les Amèriques, tot i haver-lo vist aquella mateixa tarda a la redacció. Quan tot sembla que comença a rutllar s'adona que el seu amic no està sol, sinó que xerra amb un altre home: un desconegut! "Pepitu, et presento la Marieta. Marieta, aquest és en Pepitu". I mentre les seves galtes xoquen maldestres, l'amic desapareix vés a saber cap on. Primer es queden en silenci, però de seguida ell pregunta i ella respon. Després és ella qui demana i ell qui dóna. Ella riu i ell fa el mateix, per empatia o per vergonya, no se sap. El que sí que sap és que les sabates ja no li fan mal, l'escot la fa sentir molt sexi i el mòbil descansa al fons de la seva bossa, mig adormit. Primera lliçó de la nit: el que comença malament no té per què acabar malament.
