29/10/2011

Recordar l'oblit

2 min

"Som el que recordem", em diu, contundent. I jo me'l miro i torno a preguntar: "I si no recordem, no som?" "Si no recordem, no tenim identitat ni sentit de continuïtat. Sense records no podem contestar qui som". Luis Rojas Marcos parla pausat, pensa mentre contesta i amb els ulls emmarcats per unes ulleres més ovalades que rodones, ens nodreix d'un coneixement imprescindible i, alhora, entenedor. La memòria: sempre pendents de no perdre-la, sempre alerta no fos cas que comencés a fallar. Tota la vida la passem recordant voluntàriament o involuntària, provant de retenir informació que creiem vital i d'altra que simplement es troba còmoda dins el nostre cap. A l'escola ens ensenyaven exercicis per memoritzar, en el nostre dia a dia utilitzem mil i un trucs per recordar i la majoria del temps no fem absolutament res perquè milers de moments i experiències s'apoltronin dins el cervell per quedar-s'hi tant temps com els vingui de gust. Curiosament, tant parlar de la memòria fa que no em pugui treure del cap l'oblit. Aprofito que tinc el doctor Rojas Marcos davant per preguntar-li per què no som capaços d'oblidar voluntàriament un fet, un moment, un número o una cara. "L'oblit no el controlem, i com més ens esforcem a voler oblidar, més reforcem el record". Ja té nassos, penso!

Però hores després, recordant la xerrada amb el professor, torno a l'inici de les seves paraules i m'adono que no tindria cap sentit tenir la capacitat d'oblidar. Per molt que a la majoria ens agradaria esborrar algun moment de la nostra vida, el cert és que no sabríem contestar qui som si no recordéssim el millor i també el pitjor que ens ha passat. Les cicatrius han estat ferides però amb el temps es converteixen en victòries. Som el que recordem i també el que voldríem oblidar.

stats