La Teoria del Fote't

Després del ioga, del coaching , la meditació, les teràpies cognitives, clíniques i psicoanalítiques, les flors de Bach, l'homeopatia, les pastilles que et fan ser més feliç, les que et fan dormir massa i les que no et deixen dormir mai, la risoteràpia, l'artteràpia i la hidroteràpia, les infusions de tots els colors i la dieta sense gluten, m'he trobat pel camí la Teoria del Fote't.

El nom és agressiu, cert, i la metodologia també, però en el fons hi ha alguna cosa d'aquesta nova eina per ser una mica més feliç que m'atrau, ho confesso. Resumint-ho molt vindria a dir que per ser una mica feliç cal ser una mica infeliç. M'explico.

Sovint m'adono que quan plorem, ens amaguem, ens tapem la cara, anem al lavabo més pròxim o ens tanquem dins una habitació. Quan ens pregunten com estem contestem "Molt bé, gràcies" encara que haguem passat el pitjor dia de la nostra vida; quan ens sentim sols (perquè ho estem) comencem a fer trucades absurdes que només faran que confirmar que, efectivament, avui no hi ha ningú a l'altra banda, i quan estem tristos sense saber ben bé per què, tothom prova de dir-te que t'animis, que estiguis content i somriguis. Doncs bé, la Teoria del Fote't vindria a ser una mica l'antítesi de tot això. Segons aquesta teoria no passa res perquè patim una mica, perquè plorem si en tenim ganes, perquè passem por o ens enfadem amb el món una estona, o dues o tres. Segons aquesta metodologia no hem de defugir les coses lletges, no hem de pretendre que tot sigui bonic i fantàstic, no hem de voler que tot sembli el guió d'una pel·lícula de diumenge a la tarda. El que ens proposa és que aprenguem a conviure amb les nostres vulnerabilitats, que ens atrevim a no sentir-nos els més forts ni els més valents. Perquè a vegades no per més repetir-nos-ho, serem més feliços, sinó que només ho semblarem.