Fa 10 anys
Avui el tornarà a veure després de 10 anys. No es van enfadar, ni tampoc no van discutir, simplement es van deixar de veure i d'això ja fa 10 anys. L'últim cop que van parlar no hi havia iPad, ni iTouch ni iPhone. Ningú tenia un perfil al Facebook i els únics que piulaven eren els ocells. Els presidents de la Casablanca sempre havien estat blancs i el planeta mai s'havia posat tan calent. L'últim cop que es van veure el seu veí d'escala no es podia casar amb el seu nòvio i a cada taula de restaurant hi havia un cendrer.
No recorden com van perdre el contacte, però sí que tenen clar que, aleshores, les Torres Bessones formaven part de l' skyline de Nova York, a Londres els autobusos no eren blancs terroristes i a Madrid l'11 de març era un dia com qualsevol altre. La música s'escoltava amb discman i ningú t'entenia si deies Botox, Myspace o Viquipèdia. En Michael Jackson venia discos com xurros i, a més, estava viu, i la Susan Boyle no podia ni imaginar que un dia la coneixerien a tot el planeta i l'endemà l'oblidarien. Si la gent no sabia com anar d'un lloc a un altre amb cotxe feien voltes i més voltes, i no esperaven que un GPS els digués que després de 300 metres giressin a l'esquerra. Les coses les pagàvem en pessetes, Harry Potter no havia nascut i l'ovella Dolly no havia mort.
De tot això ja fa 10 anys i des d'aleshores que no es veuen. Ell ha sortit de l'armari i ella s'ha casat i s'ha separat. Ell ha canviat de professió i ella, de cotxe. A ella li ha tocat la loteria, i a ell, un tumor. O sigui que en aquest temps el món ha canviat i ells també. Però quan entra per la porta del cafè i es miren, tots dos s'adonen que, malgrat tot, hi ha coses que es mantenen intactes, inalterables i alienes a la resta del món. I això els fa sentir bé. Els tranquil·litza.
