Un bon dia

El carrer comença a ser fosc, però ell hi és des de primera hora del matí. Abans de sortir de casa s'ha posat la mateixa roba que ahir i que demà, ha agafat una bufanda per si refrescava a la tarda i, com de costum, s'ha netejat les sabates amb un drap que només serveix per a això.

"Un dia hauria de netejar el drap", ha pensat abans de tancar la porta. Ha fet el mateix camí que cada matí i ha saludat les mateixes persones que el saluden cada dia: cap. "Avui serà un bon dia", es diu a ell mateix. Abans d'arribar, entra en un bar poc transitat i demana un cafè. "Sol?", i ell contesta "Quin remei", i s'adona que les seves bromes ja no fan gràcia a ningú, ni a ell mateix, però no les pot evitar perquè li recorden algú que un dia va ser.

S'empassa l'esmorzar més ràpid del que hauria volgut i paga més del que hauria desitjat. Surt al carrer i es repeteix que avui serà un bon dia perquè fa sol i els dies de sol la gent està més contenta i és més generosa. Tot això és el que va pensant mentre camina carrer amunt, desitjant que els que netegen els carrers hagin passat fa estona i no hi hagi cap cotxe mal aparcat en aquell xamfrà. "Veus?, avui és un bon dia -insisteix-, els carrers ja no són molls i del cotxe, ni rastre. Què més puc demanar?" Es contesta mentalment i somriu, resignat.

Descarrega la caixa que porta a l'esquena i treu un acordió més net que les sabates. Desa la caixa a terra i s'hi asseu a sobre. Passa un braç per cada corretja i reposa els dits damunt l'instrument. De sobte ja no hi ha gent, ni sol, ni cotxes. Només ell i la música, i cada nota que deixa anar sent que s'emporta els somnis d'un nen que volia tocar en una gran orquestra, els d'un noi que volia tenir dos parells de sabates i els d'un home que no volia estar sol.