La bufetada

Ala vida anem fent de més i de menys per aconseguir unes coses que no sabem quan hem començat a desitjar. La majoria volem estar guapos, sentir-nos intel·ligents, fer riure, saber escoltar, tenir enginy i, a sobre, dormir bé. I en la majoria de casos no n'hi ha prou que ho sapiguem nosaltres, sinó que volem que se n'assabenti com més gent millor.

Per aconseguir-ho ens hi deixem la carcanada, l'orgull i l'autoestima. Fins i tot hi ha hagut qui buscant la felicitat l'ha perduda. Però el cert és que tots plegats en algun moment ens hem preocupat de forma exagerada per alguna petitesa que ens ha semblat el centre del món o ens hem deixat de parlar amb algú a qui estimàvem perquè havia dit no sé què no sé quan. Ens hem vist massa grassos davant del mirall o amb els pits massa plans a la platja. Ens hem sentit petits com un cigró per un comentari o abatuts per no haver aconseguit allò que suposadament havíem de voler. Passem per la vida buscant el reconeixement, la glòria, l'èxit (ser el mecànic més eficaç del garatge, la mestra més recordada, el millor pare, l'estrella del rock més sexi…) i ens oblidem que tot plegat és només una il·lusió; tot plegat és només una idea de triomf equivocada, esbiaixada i infantil que ens cobra un preu molt, massa, alt.

Llàstima que, sovint, per adonar-nos-en haguem de viure coses que ens fan tocar de peus a terra de cop i que, com una bufetada, et tornen a la realitat. La felicitat, creieu-me, no té a veure amb l'èxit social, ni amb la riquesa ni amb l'excel·lència. Té a veure amb la normalitat. I, si no, que l'hi preguntin al Luis del Olmo, a l'Abidal o l'Arantxa Sánchez Vicario, per posar noms que tots coneixem. Esclar que, si ho preferiu, pregunteu-m'ho a mi o al vostre veí o als milions de persones que tenen els cinc dits de la vida marcats a la galta.