Al tercer dia

D’aquesta crisi en sortirem amb els nens de tres anys amb un dispositiu mòbil sota el braç

Uns veins d'Igualada passant el temps al balcó, confinats pel coronavirus / SUSANNA SÁEZ/ EFE

Al tercer dia és quan descobreixes que, en realitat, el treball des de casa és tan rutinari com a l’oficina. I que tampoc tenies tantes coses originals pendents de fer. Més o menys, fas el mateix de sempre. Esclar que si tens fills petits, la cosa canvia. Però jo ja no els hi tinc i cap vailet entremaliat m’interromp l’enèsima videoconferència del dia, i puc anar avançant entre els minuts i les hores amb suavitat i sense pauses, fins que el rellotge em demostra que potser he treballat més hores de les que feia a l’oficina. Les notícies de l’actualitat rabiosa, el sopar i les tertúlies amb la família (presencials) i els amics (virtuals) acaben per consumir aquells minuts que havies previst per tants llibres pendents. Descobreixes, doncs, que la frase “quan treballi des de casa...” no va gairebé mai seguida de “tindré mes temps per llegir els llibres endarrerits”, sinó més aviat d'“acabaré amb les mateixes ganes de no fer res que els dies d’abans de l’epidèmia”.

Les converses amb família i amics, ara, sempre tenen tema: la pandèmia en totes les seves diferents derivades. Dona molt de si: els infectats, les vacunes, el nombre de morts, els generals “ al mando de la operación”, la polèmica sobre la vàlua o la incompetència del tal Simón (que s’hauria de depilar les celles) o els discursos de Pedro Sánchez, on li han escrit una coda que va repetint com si fos un escolanet: “ insisto”, “ ganaremos todos unidos”, “ territorios no, personas sí”, mentre confina un territori i les persones mortes es multipliquen exponencialment dia a dia a Madrid.

Espanya és un país una part important del qual se sent molt alleujada quan veu un general (o un militar amb moltes condecoracions al pit) a càrrec de la situació. Per molt demòcrata que sigui la nostra societat, allò que en deien “franquisme sociològic” sempre acaba sortint per algun costat i sembla imprescindible que aquest general multicondecorat surti en directe per totes les televisions per anunciar que ahir hi va haver una baralla en un centre de menors de no sé on. Notícia aquesta que ha de competir amb els 19 avis que han deixat morir en una residència de Madrid. Definitivament, aquest militar sembla no tenir gaire contacte amb la vida (i amb la mort) de la gent.

Al tercer dia es multipliquen notícies com que dels balcons sorgeixen centenars de diferents cantants que, en altres circumstàncies, posarien a prova la paciència dels seus veïns. Però ara són rebuts amb eufòria i aplaudiments. No som gaire originals. Ho hem copiat d’Itàlia, però hi ha gent que s’ho pren com un desafiament d’orgull nacional. Què passarà d’aquí quinze dies o un mes? ¿Continuaran cantant els veïns artistes i continuaran aplaudint els veïns espectadors o la cosa ja cansarà i la gent s’ho mirarà des del balcó amb cara de fàstic? Més aviat penso que els patis interiors i els carrers buits trobaran alguna altra originalitat, segurament vinguda d’Itàlia altre cop, per passar una estoneta, gravar-ho amb l’iPhone i enviar-ho a TV3 a veure si hi ha sort.

Al tercer dia tothom encara proposa tota mena de coses a fer amb l’iPhone o l’iPad. D’aquesta crisi en sortirem amb els nens de tres anys amb un dispositiu mòbil sota el braç. Hem donat a aquests aparells categoria d’objecte imprescindible en temps de crisi i en el subconscient dels més petits quedaran com objectes meravellosos que ens protegeixen del suposat principal enemic de pares i fills: l’avorriment. D’aquí deu anys, algun jove recordarà amb nostàlgia: “Ens ho vam passar molt bé; els pares ens deixaven l’iPad tot el dia!” En fi, segurament d’aquesta crisi també en sortirem amb la societat més convençuda que mai que els artistes, escriptors, poetes, cantants, músics i actors han de treballar gratis. Tots ells s’han llançat a una cursa sense frens i costa avall a veure qui ofereix el producte cultural més atractiu però, això sí, gratuït. No sé si és gaire bona política perquè després la gent entengui que això costa i val diners i que, per tant, cal pagar-ho comprant una entrada o un llibre.

Hem començat el confinament amb molta empenta. Potser massa i tot. No sé si podrem mantenir el ritme gaire temps. O ens passarà com a aquell nen petit que els seus pares van enviar a l’escola bressol per primer cop, molt preocupats per si no volia anar-hi. Però el nen hi va anar amb entusiasme i va tornar encara més entusiasmat de tan bé que s’ho havia passat, actitud que va alleujar els seus pares. Però l'endemà, quan el van despertar per tornar-hi, el nen s’hi va negar en rodó amb una gran plorera. L’escola bressol, per un dia, era molt divertida, però dos dies seguits ja eren massa...