"No sóc Mitt Romney"

THE NEW YORK TIMESLa setmana passada es va saber que, des del moment que va anunciar la seva candidatura a la reelecció, la campanya del president Obama s'ha esforçat per trobar un eslògan que expliqui per què es presenta. Ha passat per "Guanyem el futur", "No podem esperar", "Una Amèrica perdurable", "Juguem net" ( A fair shot ). Bruce Newman, assessor de campanya de Bill Clinton, ha comentat que Obama no s'acaba de decidir.

Fins ara, però, l'eslògan més precís per a la campanya d'Obama hauria de ser "No sóc Mitt Romney". I si tenim en compte que Romney, antic governador republicà de tendència liberal, s'ha passat tota la campanya desmentint el seu passat, per primera vegada a la història tots dos candidats haurien de concórrer amb el mateix eslògan: "No sóc Mitt Romney".

Vet aquí el problema. Romney ha adoptat el pressupost formulat pel congressista Paul Ryan, que proposa encongir el nostre dèficit estructural a llarg termini d'una manera que no només faria els rics més rics i més pobres els pobres, sinó que a més negaria al país els recursos que cal destinar a fer el que més necessitem: construir el país des de dins. Cert, Ryan fa retallades de despesa profundes per equilibrar els pressupostos a llarg termini. I si em tallo els dos polzes, perdré pes. Però també ho tindré difícil per trobar feina.

Què necessitem ara d'un candidat a la presidència? Necessitem un pla seriós per fer tres coses: retallar despesa, recaptar impostos i invertir. Mentre millora l'economia hem de retallar despeses, incloent-hi totes les prestacions que reben els ciutadans (sanitat, pensions i la resta de programes) per solucionar el problema del nostre dèficit estructural a llarg termini. També hem d'augmentar els ingressos amb una reforma impositiva. Ens cal per no acabar amb totes les xarxes de protecció social que tenim i per continuar tenint recursos no només per a la defensa, sinó també per invertir en tot el que ha fet gran el nostre país: educació, infraestructures, institucions públiques imparcials i recerca finançada amb fons públics.

Finalment, aquest pla ha de guanyar prou suport en els dos partits perquè el candidat que el promogui no només guanyi les eleccions, sinó que després disposi d'un mandat per posar-lo en pràctica.

El pla pressupostari Ryan-Romney no supera aquest test. Com diu Maya MacGuineas, presidenta del Comitè per un Pressupost Federal Responsable -independent dels partits polítics-, no protegeix els més desfavorits i no posa sobre la taula l'augment d'impostos per als més rics, de manera que no té cap opció d'obtenir prou suport dels dos partits.

Obama ha fet la seva proposta de pressupost a 10 anys vista. És molt millor que la de Ryan per equilibrar la necessitat que tenim a curt termini de revitalitzar els pilars de l'èxit dels Estats Units amb retallada de despesa, canvis impositius i inversió. Però no ataca de manera seriosa els desequilibris fiscals del país a llarg termini, que demanen retallades en les prestacions de salut governamentals i en la Seguretat Social.

El Comitè per un Pressupost Federal Responsable ha dit que el pla pressupostari del president és insuficient: "Els pressupostos del president estabilitzarien el percentatge de deute en l'economia del país cap a la segona part del decenni, però el fixaria en un nivell massa alt i no faria els ajustos necessaris en les prestacions per reduir el dèficit a la llarga. [...] És molt decebedor que el president no hagi anat més enllà en la seva proposta i no hagi ofert un pla prou ambiciós per afrontar els reptes fiscals a llarg i mitjà termini".

El secretari del Tresor al Congrés va declarar: "Fins i tot si el Congrés aprovés aquest pressupost, quan en les properes dècades milions de nord-americans es jubilin encara quedaríem lligats per compromisos insostenibles en els programes de salut Medicare i Medicaid".

De manera que el president tampoc no té un bon pla a llarg termini per retallar la despesa, recaptar i invertir al nivell que necessitem i que pugui assolir prou suport en els dos partits per posar-lo en pràctica. Arribem al nucli del meu desacord amb l'estratègia del president. Jo creia que el president hauria d'haver acceptat la proposta de la comissió Simpson-Bowles sobre el dèficit, perquè li oferia un pla de retallades i d'impostos a l'escala del problema i perquè tenia el suport, si més no, d'alguns republicans, tenia una acceptació enorme entre els independents i fins i tot Nancy Pelosi, líder de la minoria demòcrata a la cambra baixa del Congrés, diu ara que estava "plenament disposada a votar-hi a favor".

Si Obama hagués adoptat la proposta d'aquesta comissió sobre el dèficit a llarg termini, hauria pogut complementar-la amb algunes mesures d'estímul a curt termini -inversions en infraestructures- que haurien ajudat l'economia i creat llocs de treball. Sense complementar-ho amb el pla Simpson-Bowles, Obama no va poder obtenir més estímuls.

Obama afirma que el seu pla incorpora el millor del Simpson-Bowles. No només això no és veritat, sinó que a més deixa de banda el factor polític. Els republicans mai votaran a favor d'un "pla Obama". Però si Obama hagués adoptat el pla bipartidista Simpson-Bowles i hi hagués afegit les seves pròpies mesures d'estímul, hauria dividit els republicans, hauria atret un munt d'independents i podria mirar el país als ulls amb franquesa i dir que tenia un pla per arreglar tot el que cal arreglar. Hauria empipat el Tea Party i l'ala esquerra dels seus partidaris, i hauria demostrat d'aquesta manera que és un líder fort disposat a prendre decisions difícils -i hauria deixat arraconat el pla Romney-Ryan.

En canvi, Obama continua amb un pla que no té el nivell òptim que necessitem i amb el missatge "No sóc Mitt Romney". Si té sort, guanyarà d'un pèl. Si s'atrevís a ser un veritable líder guanyaria segur i també hi guanyaria el país, perquè ell disposaria d'un mandat per fer el que cal fer.