07/08/2011

Les noves normes de Hama

4 min

Com canvien les coses en trenta anys! L'abril del 1982 em van enviar a Beirut com a corresponsal de The New York Times . Quan hi vaig arribar, pel Líban s'havia escampat la veu de la revolta que havia esclatat al febrer a la ciutat siriana de Hama, coneguda per les seves sínies al riu Orontes.

El rumor deia que el president sirià, Hafiz al-Assad, havia ofegat una rebel·lió de sunnites a Hama bombardejant els barris centrals de la revolta i després dinamitant edificis, molts amb els seus habitants a l'interior; havia deixat els terrenys ben plans, com solars d'aparcament. Tot plegat costava de creure; però encara costava més verificar-ho. Aleshores no existien els telèfons mòbils, i els mitjans estrangers no podien accedir-hi.

Al maig vaig aconseguir un visat d'entrada a Síria, just en el moment que havien reobert Hama. Deien que el règim sirià animava els sirians a fer una volta per la ciutat, veure els barris ensorrats i contemplar el silenci. Així doncs, vaig pujar a un taxi a Damasc i me n'hi vaig anar. Va ser -i encara ho és- una de les imatges més impressionants que mai havia vist: barris de la grandària de quatre camps de futbol presentaven el mateix aspecte que si un tornado els hagués escombrat amunt i avall sense parar durant una setmana: allò, però, no havia estat cosa de la mare natura.

Havia estat una actuació d'una brutalitat sense precedents, una venjança d'una minoria de la població pertanyent a la secta alauita del règim d'al-Assad a la majoria de la població, sunnita, que havia gosat desafiar aquesta supremacia. Només calia gratar una mica en alguns d'aquells terraplens i sortien ara un llibre esparracat, ara un tros de roba esquinçada o una punta d'acer corrugat. Era un camp de batalla desolat. Segons les dades d'Amnistia Internacional, hi van matar 20.000 persones. Jo vaig veure aquell silenci i el vaig batejar com les Normes de Hama.

Les Normes de Hama eren les que havien imposat els dirigents del món àrab. Deien: governa gràcies a la por, posa la por al cos de la gent demostrant-li que per a tu no hi ha normes, de manera que mai, mai de la vida, a ningú no li passarà pel cap rebel·lar-se contra tu.

Van funcionar durant molt de temps a Síria, l'Iraq i Tunísia, fins que van deixar de fer-ho. En aquests moments el president de Síria, Baixar al-Assad, el fill de Hafiz, torna a utilitzar la tàctica del seu pare de cometre assassinats en massa per sufocar la nova revolta dels sirians, una altra vegada amb epicentre a Hama. Aquesta vegada, però, el poble sirià respon amb les seves pròpies Normes de Hama, que són força singulars. Diuen: "Sabem que tan bon punt sortim per la porta de casa per anar a manifestar-nos ens disparareu sense pietat; però ja no tenim por i s'ha acabat allò de creure que no tenim cap força. Ara, vosaltres, governants, ens temereu. Aquestes són les nostres Normes de Hama". Aquesta és la batalla que està tenint lloc actualment en el món àrab: les noves Normes de Hama contra les antigues Normes de Hama; "us faré passar por" contra "ja no tenim por".

Bravo per la gent del poble. És difícil exagerar la mesura en què aquests règims àrabs van malbaratar la vida dels àrabs d'una generació sencera amb les seves guerres sense sentit amb Israel i les seves ideologies fraudulentes que servien per tapar la usurpació del poder i la rapacitat. D'aquells dirigents àrabs no se'n podia esperar res de bo. La pregunta ara, però, és aquesta: sense ells, és possible el progrés? És a dir, un cop aquests règims han estat rebutjats, ¿els integrants de les diverses societats àrabs poden unir-se com a ciutadans per escriure un contracte social sobre com viuran sense la mà de ferro dels dictadors? ¿Poden escriure un conjunt positiu de Normes de Hama, basat no en la por a algú altre, sinó en el respecte mutu, la protecció de les minories i de les dones i una forma de govern basada en el consens?

No és fàcil. Aquests dictadors van impedir que el seu poble tingués cap societat civil, cap institució i cap experiència democràtica. L'Iraq demostra que teòricament és possible passar de la tirania de les antigues Normes de Hama a la política de consens: però van caler un bilió de dòlars, milers de morts i un esforç herculi de mediació dels EUA i de la coratjosa voluntat política iraquiana per poder viure junts, i encara ara el resultat final de tot plegat és incert. Els iraquians saben com som de vitals en aquesta transició, i per això molts no volen que marxem.

Ara el Iemen, Líbia, Síria, Egipte i Tunísia intentaran tirar endavant transicions com aquesta (tots alhora), però sense cap força neutral que els faci d'àrbitre. No hi ha precedents a la regió, i ja ens podem fer el càrrec de com serà de difícil aquesta transició.

Continuo pensant que l'impuls democràtic demostrat per tots aquests pobles àrabs per fer fora els seus dictadors és heroic i extraordinàriament positiu. Al final els foragitaran tots; però la nova aurora trigarà a despuntar.

Crec que l'exministre d'Exteriors de Jordània Maruan Muaixer tenia raó: "No podem esperar que això sigui un procés lineal o que es pugui fer d'un dia per l'altre", em va dir. "En cap d'aquests països no hi havia veritables partits polítics, ni institucions de la societat civil preparades per agafar les regnes. A mi no m'agrada parlar de primavera àrab ; m'estimo més anomenar-ho despertar àrab , i es prolongarà durant els pròxims 10 o 15 anys abans no quedi consumat. Podrem veure passar les quatre estacions unes quantes vegades. Aquesta gent té contacte amb la democràcia per primera vegada. Cometran equivocacions en el front polític i en el front econòmic. I tanmateix, a llarg termini, encara sóc optimista; perquè la gent ha deixat de creure que no té cap força".

stats