Una de les característiques més preocupants de l'actual crisi econòmica mundial és que no hi ha lideratge polític enlloc. Ningú té el coratge de dir la veritat a la gent. I la veritat, per desgràcia, és que quatre pilars de l'economia mundial -Europa, els Estats Units, la Xina i el món àrab- han dilapidat, cadascun a la seva manera, els enormes dividends de què s'havien beneficiat en les últimes dècades, i ara han de sortir del seu respectiu forat amb menys recursos, menys temps i, gairebé amb tota seguretat, més dolor. No hi ha una sortida fàcil. Però com que tard o d'hora s'haurà d'afrontar la dura veritat, segurament veurem polítiques salvatges, irades i desestabilitzadores que podrien fer encara més difícil la recuperació econòmica. Els forats profunds i els dirigents poc consistents són una mala combinació.
Comencem per Europa. Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal es beneficiaven d'un "dividend alemany". És a dir, com a membres de l'eurozona es beneficiaven d'uns tipus d'interès com els d'Alemanya, malgrat no ser tan productius ni tan disciplinats com els estalviadors i treballadors alemanys. En comptes d'aprofitar aquests dividends per modernitzar l'economia i esdevenir més competitius i productius, van invertir una enorme quantitat de diners en el sector de la construcció i van caure en excessos de consum, cosa que ha perjudicat els bancs i els comptes de l'estat. I ara tot això passa factura.
Dissabte passat, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va criticar en un discurs que s'hagués "desaprofitat l'oportunitat" de reformar l'economia, segons informa Bloomberg News. La baixada dels interessos del deute que es va produir arran de la introducció de l'euro va significar, segons Merkel, que "països com Itàlia es van posar pràcticament al mateix nivell que Alemanya pel que fa als tipus d'interès". "La llibertat creada per aquesta situació no es va aprofitar per millorar la competitivitat a llarg termini, sinó que es van gastar massa diners en béns de consum i es va invertir massa poc temps a abordar les reformes".
Bloomberg citava Nikolaus Blome, el principal columnista polític del Bild , que va afirmar que l'estat grec "s'ha de reconstruir, com si fos un país en vies de desenvolupament". "Al final, algun dels líders de l'eurozona ha de dir als grecs la veritat: aquest nou començament només es pot aconseguir amb un primer pas radical. I això vol dir sortir de l'euro", afegia.
El món àrab ha viscut 50 anys de govern autocràtic, durant els quals els dirigents -des de Líbia, Tunísia i Egipte fins a Síria i el Iemen- podrien haver anat introduint gradualment reformes de dalt a baix. Els dictadors militars de Corea del Sud i Taiwan van utilitzar el seu enorme poder per construir unes economies basades en les exportacions i educar el poble, amb la qual cosa es van crear unes nombroses classes mitjanes que a poc a poc van anar agafant el poder democràticament. Però els dirigents àrabs van fer servir el seu enorme poder i riquesa per fer cas omís de l'informe de les Nacions Unides sobre el desenvolupament humà àrab del 2002, que afirmava que necessitaven urgentment superar els dèficits de llibertat, coneixements i capacitació de les dones. En canvi, van enriquir una petita part de la població i van distreure la resta amb objectes enlluernadors, com Israel o el populisme nasserià. Ara els àrabs han de sortir d'aquest forat profund amb uns sistemes polítics fracturats i una elevadíssima població juvenil. ¿Qui dirà al poble que construir economies competitives i escoles modernes serà un repte molt difícil? L'agitació imperant avui als carrers egipcis és una mostra del que s'acosta.
Cal reconèixer que la Xina ha utilitzat els enormes dividends de les seves exportacions per construir unes infraestructures del segle XXI i educar el poble, cosa que ha permès l'aparició d'una gegant classe mitjana. Els actuals dirigents xinesos, però, no han aprofitat aquest gran creixement econòmic per introduir també unes reformes polítiques graduals. La corrupció està tan estesa com sempre, la transparència institucional i l'imperi de la llei segueixen sent escassos, i la política de consens no existeix. Si hi ha una desacceleració del creixement i augmenta encara més la disparitat d'ingressos, cada vegada s'acumularà més vapor en aquest sistema sense vàlvula d'escapament, i aquesta és sens dubte una de les raons per les quals Wen Jiabao, el primer ministre xinès sortint, va advertir al març que el seu país havia arribat a una "etapa crítica".
Sense una veritable "reforma política", va afegir Wen, "és impossible que la Xina instauri plenament una reforma econòmica". I va continuar: "Potser perdrem els avenços que hem aconseguit en aquests àmbits, i els nous problemes [...] no es resoldran de debò, i a la Xina potser tornarem a viure tragèdies històriques com la Revolució Cultural". Uf!
Pel que fa als Estats Units, en la dècada del 1990 ens vam beneficiar dels dividends de la pau, de les puntcom i de la baixada del preu del petroli, uns factors que es van combinar per reduir dràsticament el dèficit de l'estat. Però l'11 de Setembre, dues guerres acompanyades de baixades d'impostos en comptes d'augments, un pla de medicaments de Medicare i el rescat necessari per evitar una possible depressió ens han deixat més endeutats que mai.
Així doncs, per a Europa, els àrabs, la Xina i els Estats Units, aquests han estat, cadascun a la seva manera, els anys que les llagostes s'han menjat. Recuperar la salut serà dolorós per a tots nosaltres. Si jo fos el president Barack Obama, centraria tota la campanya en un esforç per forjar un "gran pacte" amb els republicans basat en l'estímul de les infraestructures a curt termini i lligat a un reequilibri fiscal a llarg termini, d'acord amb el pla Simpson-Bowles. Això demostraria, com a mínim, que Obama té un pla raonable per arreglar l'economia -que és el que la gent espera sobretot del president-, i bona part del món empresarial li donaria suport. No podem esperar fins al gener per tornar a fer una política seriosa. Nosaltres, i el món, necessitem que els Estats Units siguin estables com una roca, des d'ara mateix.
