Bielorússia i el poder de la llibertat

El millor que podem esperar és una transició desordenada cap a un altre lideratge menys autocràtic

Les dones bielorusses s'han erigit com un pilar clau en les protestes contra Lukaixenko / YAUENH YERCHAK / EFE
TIMOTHY GARTON ASH
TIMOTHY GARTON ASH Historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford

De totes les escenes emotives de Bielorússia, em quedo amb una. Un home, probablement en la trentena, sosté el seu fill en braços. “Les eleccions han estat... –diu a la càmera, fa una pausa, nerviós, durant una estona llarga, mira el seu fill, i aleshores conclou de manera explosiva– ...falsificades!” Aquí teniu el moment exacte, crucial, de qualsevol moviment de protesta contra una dictadura, quan l'individu travessa la barrera de la por. Ahir no s'hauria atrevit a completar aquesta frase en públic. Avui es trobarà entre les desenes de milers de persones que estan cridant el mateix tan fort com poden, fent onejar la bandera vermella i blanca que demana una Bielorússia millor. Parla pel futur del fill que té en braços.

Bielorússia s'ha afegit ara a la llarga llista de moviments de protesta antisoviètics i antipostsoviètics, alguns dels quals han reeixit, alguns dels quals han fracassat. Revolució de color és un terme feble i políticament compromès que fa curt. Com que Bielorússia és el més soviètic dels estats postsoviètics, pots tirar enrere fins i tot fins a les protestes d'Alemanya de l'Est del 1953. Quan veus els obrers de les grans fàbriques estatals enfrontant-se cara i cara a Lukaixenko i, segons diferents informes, formant un comitè de vagues entre fàbriques, ets a Polònia el 1980. ¿O potser s'assembla més a Armènia el 2018? ¿O a Ucraïna el 2014? ¿O –la inevitable referència per defecte– a les revolucions d'Europa central de 1989? I no oblideu que els bielorussos ho han intentat abans diverses vegades. No són les primeres eleccions que Lukaixenko falsifica.

Cada vegada hi reconeixem elements de situacions anteriors de resistència civil, però sempre hi ha alguna cosa nova. Aquí hi ha el rol de les dones de blanc, que s'agafen les mans en cadenes humanes de protesta no violenta i fan un perfecte contrast teatral davant de Lukaixenko, aquest paradigma capgròs del pinxo masclista.

Intentar esbrinar com acabarà tot és un joc de perdedors, una bajanada. Si en moments com aquests, ningú no sap què passarà aquesta tarda, imagina't demà. Però no és massa aviat per desxifrar un missatge clar provinent dels carrers de Bielorússia.

En una ressenya del molt interessant nou llibre d'Anne Applebaum, Twilight of democracy, el politòleg Ivan Krastev l'adverteix, a ella i a nosaltres, que no hem de fer dels ideals i de les "veritats òbvies" de 1989 el punt de partida per refer el món d'avui. Bé, tot depèn del que pensis que va ser una "veritat òbvia" de 1989. Si penses que va ser que la història es desenvoluparia suaument i inevitablement cap a la democràcia liberal de caràcter occidental, aleshores, abans i ara, t'equivocaràs.

La veritat òbvia de 1989 va ser que la gent que viu molt de temps sota una dictadura acaba anhelant la llibertat

Personalment, m'hauria encantat que Bielorússia esdevingués una democràcia liberal, segura tant a la UE com a l'OTAN, com els seus veïns bàltics. Però això no passarà en el curt termini, no només perquè Vladímir Putin no ho permetrà, sinó perquè actualment no hi ha una majoria suficient dins del país mateix. L'oposició bielorussa sàviament insisteix que no es tracta d'una lluita entre Rússia i Occident. A Minsk, fa uns anys, vaig sentir el ministre d'Exteriors bielorús evocant la brillant perspectiva de Bielorússia com un país neutral entre la UE i Rússia, “una mena de Suïssa”. Qui no es conformaria a ser com Suïssa? Tanmateix, una transició desordenada i negociada cap a un altre lideratge menys autocràtic, com a Armènia, és probablement el millor que podem esperar per al futur proper. I amb Lukaixenko les coses sempre poden anar a pitjor. Un obrer de la fàbrica de tractors de Minsk MZKT, on Lukaixenko va ser assetjat a preguntes, va fer una asseveració terriblement depriment: “El pròxim oligarca que porti la fàbrica no serà pitjor que l'estat ara”.

No obstant, el disbarat neohegelià sobre una direcció predeterminada de la història no era una veritat òbvia de 1989. Aquesta mena d'arrogància històrica occidental va fer-se molt més evident després que la transició a Europa central va semblar reeixir, en els primers anys d'aquest segle, quan alguns neoconservadors de l'administració de George W. Bush van pensar que l'Iraq podria ser una nova Polònia i quan la Primavera Àrab va ser aclamada com el nou 1989.

No, la veritat òbvia de 1989 va ser que la gent que viu molt de temps sota una dictadura acaba anhelant la llibertat. I un dia, parlen, “La gent està cansada de les mentides, de no tenir llibertat d'expressió”, diu Aleksandr, de 41 anys, un electricista. “Celebrem l'alliberament d'una dictadura”, diu Marni, de 23, propietària d'un cafè. “Un nou esperit col·lectiu s'ha despertat i aquest esperit no pot ser col·locat de nou en una ampolla”, diu Lesya, de 24, anestesista. (Gràcies a Johnny O'Reilly per aquestes cites des dels carrers de Minsk.) Aquí tenim la poesia del poble, que serà seguida, esclar, per prosa decebedora.

I ara tenim Cai Xia, un exprofessor de l'Escola del Partit Central de la Xina, ni més ni menys, explicant a The Guardian que un canvi en la direcció de la democràcia arribarà un dia a la Xina, també, perquè “el poble anhela la llibertat i la llibertat és només possible quan els drets de les persones estan protegits, oi?” No és la primera vegada que els que tenen una llarga experiència en la falta llibertat ens recorden el valor i l'atracció de la llibertat.

Quan detectem amb raó els molts fracassos de la democràcia liberal en els últims 30 anys, ens arrisquem a caure en una mena de fatalisme històric: després d'un crepuscle de la democràcia, al cap i a la fi, ve lògicament una nit. Això ens portaria de nou a l'error d'“aquest és el camí de la història”, només en el sentit oposat, i oferir als governants autoritaris un avantatge immerescut i psicològicament significatiu. Digueu-me americà, si voleu, però crec que hauríem de creure més en el poder de la llibertat. Sobretot, perquè aquesta creença és en ella mateixa una part important del poder de la llibertat.

La Fiscalia de Bielorússia obre una causa penal contra l'òrgan creat per l'oposició