17/11/2018

La porta d’Europa encara està oberta per al Regne Unit

5 min

Mentre el Regne Unit no para de donar voltes a quin hauria de ser el seu futur, he estat a Brussel·les descobrint què pensen els altres europeus del Brexit i, per tant, quines opcions reals té el país. En essència, només n’hi ha dues. La porta d’Europa encara està oberta perquè el Regne Unit s’hi quedi, si hi votem a favor en un segon referèndum, preferiblement abans de les eleccions europees de finals de maig. Si no, la majoria dels nostres socis europeus preferirien que marxéssim el 29 de març. Així tots els altres temes pendents es deixarien per més endavant i ells podrien afrontar els seus grans reptes.

Per descomptat que és impossible fer generalitzacions sobre el parer dels altres 450 milions d’europeus, però entre els governants i els representants oficials dels 27 estats membre i les institucions europees hi ha un grau de consens notable. Estan farts del temps que fa que dura el drama del Brexit i de la manca de realisme del bàndol britànic. Si t’asseus amb alemanys mentre xerren amb francesos o amb polonesos quan parlen amb italians, és com si el Brexit ja s’hagués produït. El temps mental el dediquen a la zona euro i a Itàlia, a Trump i al comerç, a l’Alemanya post-Merkel, als seus populistes i a les pròximes eleccions europees. “A Berlín, el Brexit vindria a ser el tema número deu”, diu un diplomàtic. Fins i tot en àmbits en què la Gran Bretanya era potent, com ara la política exterior i de seguretat, el país ja ha acusat una pèrdua d’influència catastròfica, com un helicòpter que cau en picat des del cel.

Una altra cosa en què tots estan d’acord és que tots estan d’acord. Malgrat els esforços diplomàtics britànics per dividir i vèncer, els 27 han mantingut la unitat i la posen en relleu constantment. Per consegüent, Irlanda ha gaudit en la pràctica del dret a veto en relació amb el resultat de les negociacions (probablement la primera vegada en una llarga història bilateral que Irlanda ha sigut més poderosa que la Gran Bretanya). Aquesta unitat és fruit d’una combinació inusual de fortalesa i feblesa. La posició negociadora de la Unió és excepcionalment forta perquè Britània s’ha posat una pistola al cap i ha dit: “Doneu-nos un bon tracte o m’engego un tret”. Tanmateix, a causa de totes les altres crisis, també hi ha una sensació generalitzada de feblesa. Això es tradueix en la convicció, explicitada reiteradament per Angela Merkel, que la posició del Regne Unit fora de la Unió Europea ha de ser vista com a pitjor que la de qualsevol país que hi pertanyi.

Rere aquest front unit hi conviuen diferents tendències. Una minoria reduïda és decididament partidària que el Regne Unit surti de la Unió per tal que França, Alemanya i altres estats del nucli dur puguin remar en favor d’una Unió federal. Molts identifiquen Martin Selmayr, el Metternich de la Comissió Europea, amb aquest punt de vista.

Altres afirmen amb tota franquesa que s’ha de donar una lliçó als anglesos -i coneixen prou el Regne Unit per referir-se en concret als anglesos i no als escocesos, els irlandesos o els gal·lesos-. Els anglesos heu d’aprendre que qui la fa, la paga, em va dir un exministre d’Exteriors de la Unió, i veure el fred que hi fa, allà fora. Després, d’aquí deu anys, vindreu amb la cua entre les cames. Un amic holandès que treballa en una institució europea diu que els anglesos han de passar per “una vall de llàgrimes”. Vaja, moltes gràcies, amics meus.

La majoria dels altres europeus expressen diferents graus de pena, però alhora volen que el Regne Unit tiri endavant la separació. És la posició de Merkel, reforçada per una certa solidaritat fraternal amb May, també filla d’un sacerdot, en un moment en què aquesta mira d’arribar a un acord envoltada d’homes furiosos que no paren de bramar.

A l’altre extrem de l’espectre hi ha una minoria significativa, especialment d’europeus del nord i persones amb vincles estrets amb el Regne Unit, a qui la perspectiva de l’adéu de la Gran Bretanya angoixa profundament.

Malgrat tot, en matèria d’acció política real, aquestes tendències convergeixen en una posició comuna. Encara que, en sentit estricte, no existeixi la possibilitat d’una sortida sense acord, la Unió vol evitar un Brexit improvisat i caòtic sigui com sigui.

Merkel ha dirigit un cor que afirma que l’acord de sortida no es pot renegociar, la qual cosa també té la intenció d’ajudar May a obtenir l’aprovació del Parlament. En la pràctica, els coneixedors del tema reconeixen que probablement s’hi podria fer algun retoc, però res d’important.

Per a gran estupefacció meva, encara no s’ha pactat el text de la declaració sobre la relació futura. De moment, només hi ha un esborrany de set pàgines amb una sèrie de punts, ple de palla, però que de manera decisiva preveu “acords duaners ambiciosos basats en el territori duaner únic que estableix l’Acord de Retirada”. Segons el calendari actual, aquesta declaració s’acordaria dimarts i els estats membres tindrien 48 hores per avaluar-la. És per fer-se’n creus que les línies mestres de la relació entre el Regne Unit i la Unió Europea dels pròxims decennis s’estiguin abordant com la crisi de l’estudiant que ha d’entregar un treball a última hora.

Mentre a Westminster molts encara parlen alegrement de renegociació, a Brussel·les en general s’insisteix amb fermesa que la Unió no prorrogarà l’article 50 només per allargar la xerrameca. Per tant, en realitat la negociació d’una relació futura diferent s’hauria de produir després de la sortida del Regne Unit, que en conseqüència estaria en una posició negociadora encara més feble. A més, si la Gran Bretanya optés per avançar gaire més pel camí de Noruega -no “de moment”, cosa que no té ni cap ni peus, sinó de manera definitiva-, hauria d’acceptar la lliure circulació.

Per a la munió cada cop més nombrosa de britànics de tots els partits i extractes socials que estan convençuts que l’única sortida bona a la situació és un segon referèndum, la qüestió decisiva és com reaccionaria la Unió Europea a una votació parlamentària per fer-lo realitat un cop s’hagi rebutjat l’acord de May en la votació transcendental al Parlament, com ara per ara sembla que passarà gairebé amb tota seguretat.

En relació amb aquesta variant, i només aquesta, les respostes que he sentit dels nivells més alts a la Unió Europea són del tot tranquil·litzadores. Si bé no es poden donar plenes garanties de l’actitud de cadascun dels estats membres abans d’hora, hi ha un consens aclaparador entorn al fet que la Unió prorrogaria l’article 50 per donar temps de celebrar un referèndum en què una de les opcions fos quedar-se a la Unió amb les condicions actuals. Hi ha una dificultat jurídica i política lligada a les eleccions europees, i és que ja s’ha decidit la reassignació dels escons dels eurodiputats britànics a altres estats membres comptant amb la sortida del Regne Unit el 29 de març de l’any vinent. Tanmateix, els meus interlocutors coincideixen a afirmar que això no ha de ser cap impediment quan es tracta d’obtenir un premi històric molt més important. Molts es mostren preocupats per la possibilitat que, si el Regne Unit votés a favor de quedar-se per una majoria ajustada (52 a 48, posem per cas), el país seria un soci encara més difícil i malcarat, que bloquejaria qüestions que la resta d’Europa ha de tirar endavant. De tota manera, aquest és un risc que s’està disposat a assumir, si bé en molts casos amb reticència.

Així doncs, hi ha bones notícies: la porta d’Europa encara està oberta si els britànics decideixen en una votació popular fer mitja volta i quedar-s’hi. Si no, poden empassar-se el pèssim acord que ha negociat May i viure infeliços per sempre més.

stats