L’Any Europeu del Silenci

Historiador, catedràtic d'Estudis Europeus a la Universitat d'Oxford“Per què xerren tant?”Aquesta va ser la reacció d’un observador indi veient un grup de dirigents de la UE que visitaven Delhi. En efecte, per què? En política les paraules sempre fan més soroll que els fets, però enlloc tant com a la Unió Europea. Les meves prestatgeries gemeguen sota el pes de 40 anys de discursos i llibres que presenten grandiosos i detallats plans per al Vell Continent. I jo també gemego, tot i que molts europeus han perdut fins i tot les ganes de gemegar.

Vet aquí una modesta proposta: a la cimera de Brussel·les d’aquesta setmana, els nostres líders haurien de proclamar l’Any Europeu del Silenci. Així, el Nadal del 2018, ens podran presentar un únic informe, redactat succintament, sobre el que de debò han fet aquest any. No sé si ho sabeu, però des del 1983 la UE no ha parat de proclamar l’any de tal cosa o tal altra, començant per l’emocionant Any Europeu de les Pimes i la Indústria Artesanal, passant per fites tan inoblidables com l’Any Europeu de la Seguretat Viària i l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu, fins a l’imminent Any Europeu del Patrimoni Cultural. (No n’heu sentit parlar mai? I ara!)

El problema no és només que els dirigents de la UE caiguin massa sovint en la xerrameca altisonant i que prometin molt i facin molt poc. Els ciutadans europeus s’adonen d’aquest abisme entre la retòrica i la realitat, i això ajuda a explicar el seu descontentament. Més enllà d’això, però, el que aquests discursos, pamflets i manifestos comparteixen és l’anhel -fins i tot utòpic- que en el futur la UE esdevingui una cosa lògica, coherent, clara i endreçada, com els jardins de Versalles. I per això sempre es parla de l’arquitectura i la geometria europees. El president francès, Emmanuel Macron, en el seu llibre i manifest personal que porta el revelador títol de Révolution, proposa fer, al llarg de l’any vinent, una gran ronda de consultes democràtiques en tots els estats membres de la UE que culminaria amb un únic Pla per a Europa. Esclar, això és precisament el que Europa necessita: un altre pla.

Ara Martin Schulz, el líder alemany de l’SPD, ha anat un pas més enllà i ha afirmat que, el 2025 “com a molt tard”, necessitem uns Estats Units d’Europa. I els estats membres que no subscriguin aquest tractat constituent i fundacional hauran d’abandonar la UE! ¿Hi ha algú que s’ho cregui, això?

Els polítics i els autors tenen raó quan diagnostiquen la llarga i profunda policrisi del projecte europeu i la urgència d’una resposta. Però quan analitzem detalladament les seves propostes de reforma, ens adonem que per força han de ser complexes perquè han de preveure solucions específiques per a cada problema de l’eurozona: l’espai Schengen, el dèficit democràtic, els impostos, les prestacions socials, etc. A més, quan aquestes propostes, tan múltiples i contraposades, hagin passat per la cuina de la presa de decisions, les accions resultants encara seran més complexes i pragmàtiques.

És significatiu que Schulz digui que el “punt fonamental” de les negociacions del seu partit per formar una gran coalició amb la cancellera Merkel serà “donar una resposta positiva” a Macron. Però els cristianodemòcrates de Merkel no estan gaire predisposats a sumar-se a la idea de Macron d’una eurozona federal o com a mínim federalitzant, i menys encara als Estats Units d’Europa que defensa Schulz, un projecte qualificat de pur somni per Jens Spahn, el possible successor de Merkel. Per no parlar de les diferents perspectives de cadascun dels 25 estats membres. Per tant, per què propiciar el descontentament promovent un altre gran pla futurista que mai es farà realitat? Això no vol pas dir que ens hàgim de replegar en un pragmatisme de curta volada. Al contrari, equival a proposar un canvi filosòfic: del futurisme al conservadorisme (amb c minúscula). En lloc de considerar que el projecte polític d’Europa sempre està pendent d’una futura construcció sistemàtica i racional, hauríem de pensar que consisteix a conservar i millorar aquesta olla de grills que és la gran casa comuna europea que ja hem construït.

En un llibre publicat el 1980, el filòsof conservador anglès Roger Scruton ridiculitzava una mica qualsevol idea d’euroconservadorisme. Perquè, afirmava, el conservadorisme consisteix a voler preservar i millorar un ordre social ja existent, no una abstracció internacional. Però al cap de gairebé quatre dècades, Europa s’assembla al que Scruton defineix com a ordre social. Tenim unes institucions compartides que van més enllà que les de molts estats. La majoria d’europeus tenen uns hàbits de cooperació molt arrelats i comparteixen importants valors, que es manifesten espontàniament en forma d’indignació davant de l’última decisió de Putin o Trump. Majoritàriament volen preservar aquesta unió, sobretot la llibertat de treballar, estudiar, viatjar i viure dintre de la Unió.

Els vincles socials d’Europa potser no són tan forts com els d’una antiga nació, però ja són molt més forts que els d’una simple organització internacional. I s’han desenvolupat gradualment a través de la negociació, el pacte i la casualitat.

Molts europeus ja tenen una actitud una mica conservadora davant d’aquesta unió tan burkiana. La volen defensar contra l’actual onada d’atacs del nacionalisme populista. Volen protegir la llar familiar, reparar les canonades de l’eurozona i construir una tanca millor per al jardí de Schengen, però no volen redissenyar tota la casa de cap i de nou, com els recomanen insistentment aquests arquitectes tan pesats. I siguem sincers: en els temps tan complicats que corren, ja seria un gran èxit conservar el que s’ha construït a Europa des del 1945.

O sigui que brindo per un nou renaixement de l’euroconservadorisme. Espero amb interès l’informe del pròxim desembre sobre la conservació de la nostra casa comuna europea. Mentrestant, les accions seran més eloqüents que les paraules.