El començament de la fi del Brexit?

Historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'OxfordFins al dia que em mori recordaré la vegada que vaig veure la casa del duc de Wellington, a Hyde Park Corner, envoltada d'una immensa multitud que, banyada per la llum del sol, onejava la bandera europea. La impressionant manifestació de dissabte organitzada per la campanya 'People’s vote' marcarà potser un punt d'inflexió, el començament de la fi del Brexit. En tot cas, ha sigut un gran moment per a la democràcia.

En moments d’aquesta mena, la gent s’expressa sense embuts, de la manera més directa que es pugui imaginar, a través d’eslògans espontanis i pancartes casolanes: "El meu avi va morir per la UE", "Fromage no Farage" [Formatge, no Farage], "Theresa May Not" [La Theresa no pot o La Theresa no té permís]. Me’n va agradar un de molt britànic, "The EU is rather good" [La UE està bastant bé], no fos cas que ens passéssim de la ratlla... L’eslògan "Puc aconseguir una oferta millor en un supermercat Waitrose" reflectia un marc de referència molt propi de la classe mitjana anglesa, però tot seguit vaig observar una enorme pancarta que preguntava: "¿Un país honorable incompliria un tractat de pau? Cap frontera dura a Irlanda". Em va commoure d’allò més un petit cartell escrit a mà, una miqueta més gran que un paquet de cereals, que proclamava: "Llibertat, no abandonaré la UE". Als polonesos, espanyols o ucraïnesos els resulta totalment familiar la idea d'equiparar Europa amb llibertat, però aquí, al cor d'Anglaterra, provocava gairebé un xoc.

He assistit a moltes manifestacions multitudinàries per la llibertat a Europa –a Varsòvia, Belgrad, Praga o Berlín–, però és la primera vegada que he participat en una cosa comparable al meu país. Recordo que, durant la Revolució Taronja ucraïnesa, una estudiant em va dir que l’única aportació que podia fer aquell dia era la presència física del seu cos a Maidan, la plaça central de Kíev. Una de les idees més originals i revolucionàries de la democràcia és la igualtat entre tots els ciutadans, i aquí tots érem iguals. El neurocirurgià, l'estudiant, el lampista i el jubilat, tots s’expressaven a través del fet elemental de la presència física del seu cos a la plaça; cadascun de nosaltres comptava com una unitat igual que les altres, ni més ni menys. La veritat és que no importa si érem 700.000, com afirmaven els organitzadors, o 600.000, o fins i tot (només!) mig milió. Les fotografies aèries demostren que la manifestació era tan multitudinària com semblava vista des de terra, sens dubte la manifestació més multitudinària de Londres des de la convocada contra la Guerra de l'Iraq.

Aquesta manifestació, amb els seus enginyosos eslògans escrits a mà i la seva igualtat elemental i corpòria, recorda les de l'Europa de l’Est, però hi ha dues diferències fonamentals. En primer lloc, aquí no teníem res a témer de la policia i les forces de seguretat. En segon lloc, aquelles manifestacions volien utilitzar el poder del poble per passar de la dictadura a la democràcia; en canvi, la de Londres respon a l’activitat natural d'una democràcia que funciona i, com ens recordaven les estàtues de la plaça del Parlament, no una democràcia qualsevol, sinó una de les més antigues del món.

El missatge de tota la manifestació, expressat just davant d'un Big Ben recobert (metàfora visual?) per una bastida, és que els nostres diputats han de rebutjar amb els seus vots l’acord o el no-acord que els presenti Theresa May i han de deixar la decisió en mans del poble. I el primer que hem de fer tots els europeus britànics, tant si dissabte hi vam ser com si no, és escriure als diputats de la nostra circumscripció (consulteu el model i les instruccions a Peoples-vote.uk/write_this_wrong), però no la mena d’escrit que se li hauria acudit a algú de Kíev, Belgrad o Praga. Aquí el poder del poble no s’ha d’enfrontar al poder parlamentari; aquí la democràcia directa i la representativa han d’anar de la mà i reforçar-se mútuament.

Mentre pujava lentament, cansat i amb els peus adolorits, les escales de l'estació d'Oxford Street, una pèl-roja que baixava per l’altra banda va mirar en la meva direcció i, inesperadament, va exclamar: “La voluntat del poble ha canviat... Que bé!” Desconcertat, vaig trigar un moment a adonar-me que la dona estava llegint l’eslògan del cartell fet a mà que portava el manifestant de davant meu, també de camí cap a casa, i que hi havia afegit un comentari de la seva collita.

Des d’un punt de vista realista, haurem d’afrontar moltíssimes dificultats abans d’aconseguir aquest objectiu. Ens queden poques setmanes per convèncer uns quants diputats més de la necessitat d’anteposar el país al seu partit i l'interès nacional al seus interessos egoistes. Però després d’aquest dissabte i l’extraordinària manifestació del poder del poble, estic més segur que mai que ens en podem sortir.

També va ser un gran dia per a la resta d'Europa, perquè el que ha quedat clar és que, quan la gent s’adona que els avantatges històrics de la pertinença a la UE estan amenaçats, es mobilitza per donar-hi suport. Sí, fins i tot els anglesos.