Europa ha de ser una superpotència, no un superestat

Vista des de Pequín, Moscou o Washington, Europa sembla massa sovint dèbil, dividida i hipòcrita

Banderes dels estats membres de la UE a Estrasburg / GETTY
TIMOTHY GARTON ASH
TIMOTHY GARTON ASH Historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford

Com ja va assenyalar una vegada un líder europeu, Europa hauria de ser una superpotència, no un superestat. Ara, davant d'una Xina cada cop més poderosa i autoritària, l'escalfament global i el possible repte existencial de la intel·ligència artificial, per no parlar d'una Rússia agressiva, un Pròxim Orient caòtic i uns Estats Units trumpians, aquesta afirmació és més convincent que mai. En un món de gegants, s’ha de ser un gegant. Si els europeus no ens mantenim units, anirem caient l’un darrere de l’altre.

La majoria d’europeus estan d’acord amb aquesta senzilla asseveració. En realitat, és una de les coses que voldrien que fes la Unió Europea. ¿Però és capaç Europa d’aconseguir aquest objectiu? La resposta no es redueix a un sí o un no. Depèn de la instància de poder de què parlem. En les negociacions comercials, la UE, que representa el mercat únic multinacional més gran i més ric del món a través d’un únic negociador, ja és una superpotència. Ha arribat a uns acords comercials amb grans economies –com el Canadà i el Japó– que la Gran Bretanya del Brexit no pot ni somiar.

En un món de gegants, s’ha de ser un gegant. Si els europeus no ens mantenim units, anirem caient l’un darrere de l’altre

La UE també és una superpotència en l’àmbit de la regulació, que tot i no ser gaire sexi és fonamental. Només cal preguntar-l’hi a Facebook o Google. En efecte, Brussel·les fixa els estàndards de privacitat per a les xarxes de tot el món (amb l’excepció de l’internet xinès, que en gran part funciona per separat). Un llibre nou i força interessant sobre la UE com a superpotència reguladora, The Brussels effect, porta un subtítol que ens evoca amb nostàlgia la primera dècada del segle XXI, How the European Union rules the world. D’acord, les editorials diuen el que diuen, però en aquest cas hi ha un punt de veritat.

La UE no és una superpotència en el camp del canvi climàtic, però ha elaborat una estratègia força coherent per a un Green New Deal (Nou Pacte Ecològic) que és la punta de llança del que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, anomena la seva comissió “geopolítica”. La proporció de xerrameca present en les relacions exteriors de la UE encara és alarmant –“Per què parlen tant?”, li va xiuxiuejar un polític indi a un amic meu durant les dilatades intervencions dels representants europeus en una visita a l'Índia–, però s’adopten algunes mesures eficaces. La UE mostra un grau considerable de coherència en relació amb nombrosos països petits i les zones més pobres del planeta. Europa és el principal donant d'ajuts oficials per al desenvolupament.

Durant quatre dècades, des dels anys 70 fins a la primera dècada del segle XXI, la política exterior més eficaç de Brussel·les va ser la dedicada a l’ampliació de la UE. Al sud, el centre i l'est d'Europa, societats senceres van viure una gran transformació, mentre els països feien cua per unir-se a aquest imperi antiimperial sense precedents. Però ara hi ha tant de cansament amb això de l’ampliació que el president francès, Emmanuel Macron, gairebé ha dinamitat les negociacions d’adhesió amb el diminut estat de Macedònia del Nord. Ningú parla seriosament d’una futura incorporació de Turquia, a diferència de principis d’aquest segle, i les coses no pinten gaire bé per a Ucraïna.

L’àmbit en què Europa brilla menys és el de les relacions amb les grans potències. En una reunió del Consell Europeu de Relacions Exteriors de fa uns anys, els representants de Rússia, la Xina i els EUA ens van exposar la seva opinió sobre Europa. El resultat van ser tres galledes d’aigua freda. Hi havia un alt grau de coincidència en les raons per les quals, segons els tres oradors, Europa mereixia una crítica que de vegades s’acostava al menyspreu. Vista des de Pequín, Moscou o Washington, Europa sembla massa sovint dèbil, dividida i hipòcrita.

No és necessari ser un superestat per aconseguir una política exterior europea més coherent i eficaç

Què hi pot fer Europa, en aquest sentit, a banda de recuperar el seu atractiu? Una de les respostes ens la dona el federalista europeu Guy Verhofstadt, que serà el president d’una nova Conferència sobre el Futur d'Europa. Quan fa poc vaig parlar amb ell a Brussel·les, em va dir que el seu missatge es pot reduir a una senzilla fórmula: posar fi a la unanimitat. Per tant, la seva solució és institucional i se centra en aconseguir que la UE prengui més decisions per majoria de vots. En poques paraules, Europa ha de ser un superestat abans de convertir-se en una superpotència.

Aquesta solució té tres defectes, el primer dels quals ja és fatal: avui aquesta opció no reuniria la majoria necessària entre els governs i els pobles d'Europa. A més, aquests canvis institucionals tan profunds tampoc són necessaris per aconseguir una política exterior europea més coherent i eficaç. I no serveix de res als estats europeus que no són membres de la Unió Europea, ni als que encara no ho són ni –com en el cas concret de la Gran Bretanya– als que ja no ho són.

El líder europeu que va encunyar la fórmula “una superpotència, no un superestat” va ser un primer ministre britànic, Tony Blair, en un discurs a Varsòvia l'any 2000. La Gran Bretanya és important en aquest cas perquè és el país europeu que, al costat de França, té més experiència diplomàtica i un potencial considerable en matèria d’intel·ligència, antiterrorisme i ajuda al desenvolupament; a més, és membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i sempre està en disposició de desplegar la força militar a l’exterior. Segons un recent sondeig del think tank Pew Research Center, al Regne Unit hi ha molts més partidaris que a la resta d’Europa de l’ús de les forces armades per contrarestar un atac rus a un aliat de l'OTAN: el 55% dels britànics hi estan a favor, en comparació amb el 41% de francesos i només el 34% d’alemanys.

De tots els líders europeus actuals, Macron és el que expressa amb més claredat l'ambició estratègica d'esdevenir una superpotència

Per sort, encara ens queda una altra manera de col·laborar tots plegats per aconseguir l'objectiu d’esdevenir una superpotència. Es pot resumir en l'eslògan de Nike: “Just do it” (Fes-ho i punt). Així és com hem aconseguit una política europea sobre l’Iran, per exemple, i fins a cert punt sobre Ucraïna. El que cal és que un grup d’estats, format sobretot per Alemanya, França i la Gran Bretanya (el G3 de la política iraniana), dissenyi una política eficaçment coordinada; aquest grup ha de treballar, sempre que sigui possible, amb altres estats europeus rellevants (per exemple, Polònia i els països bàltics per als reptes de l’Europa de l’Est, i Espanya i Itàlia per als mediterranis), sempre en estreta col·laboració amb l’alt representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. Amb el suport del servei diplomàtic de la UE, conegut com a Servei Europeu d’Acció Exterior, l’alt representant també pot actuar en nom dels interessos d’altres estats membres i obtenir-ne un suport actiu o passiu. No cal fer cap canvi institucional important, ni menys encara un gran salt endavant cap al federalisme; la gràcia d’aquest mètode pragmàtic és que hi podrien participar plenament països del pes de la Gran Bretanya.

El que sí que faria falta, però, seria una anàlisi estratègica compartida de les amenaces, unes interpretacions convergents dels interessos nacionals i molta voluntat política. És tot un desafiament. Ho diré ben clar: em sembla molt poc probable que Europa estigui disposada a fer-ho. I no hi ajuda gens el Brexit dur o fins i tot sense acord cap al qual sembla que ens encaminem. El que només vull dir és que aquest objectiu encara és desitjable, essencial fins i tot, i possible.

De tots els líders europeus actuals, Macron és el que expressa amb més claredat aquesta ambició estratègica, tot i que les seves propostes concretes no són sempre convincents. Si trobés socis estratègics igual d’ambiciosos a Berlín, Londres, Madrid, Roma i altres capitals, i també a Brussel·les, Europa encara podria aspirar a ser una superpotència. Just do it. I recordeu que, abans d’esdevenir una marca nord-americana de vambes, Nike o Niké era una deessa europea que personificava la victòria.

Traducció: Lídia Fernández Torrell